De Ptolemeu a la Cibeles

Sembla que aquests dies hauríem d'estar pendents de l'eventual rescat de l'economia grega i de si en una lluita contra el rellotge serà capaç d'aconseguir les quitances necessàries. En realitat, els creditors privats tindran un tractament més favorable en la mateixa mesura que el deute públic es destini a rescatar creditors privats. A més a més, els recursos de Fons Europeu d'Estabilitat no quedaran subjectes a una possible conversió en uns dracmes nous en cas de sortida de la zona euro. De fet, aquesta preocupació per les conseqüències d'un canvi de moneda ja s'ha deixat sentir als mercats. Són, en efecte, nombrosos els bancs d'inversió que, a petició dels seus clients, ja s'han plantejat la creació de nous productes o instruments monetaris. Les empreses busquen un contrapès que els pogués protegir en els països que decidissin optar per la reintroducció de les monedes nacionals. El Citygroup, un dels principals operadors en moneda estrangera, està estudiant les possibles fórmules. Les empreses i els inversors volen eliminar el risc-moneda de la seva cartera o del seu balanç. Aspiren a fixar un tipus de canvi predeterminat en una data fixada amb antelació. D'això en diuen contractes de curs legal que suprimeixin l'impacte d'una fractura de, posem per cas, l'euro. D'aquesta manera, el risc es desplaçaria als bancs que agafessin el compromís d'aportar certesa en un mercat volàtil i de liquiditat escassa. L'única cosa que, de moment, reté les entitats financeres és una qüestió de delicadesa política i de perill de pèrdua de reputació, atès que una operació d'aquesta mena seria vista com una aposta contra la moneda única.

El governador del Banc de Grècia, en un discurs molt inflamat, ha dit que els seus compatriotes són com Arquímedes que, amb una palanca, deia que, si li donaven un punt de suport, aixecaria el món. També podria haver esmentat Ptolemeu que, després d'Aristarc (que situava el centre de l'univers al sistema solar), i ho feia abans que Copèrnic i Galileu. Doncs bé Stephen King l'economista del HSBC Group, el banc més gran del món, es va pronunciar contra el perill de confondre l'univers amb la zona euro i de col·locar Alemanya al centre. I cal tenir present que, amb aquesta visió ptolemaica de l'eurozona, el PIB d'Itàlia va baixar l'any passat un 0,5% i el de Grècia, un 7%. Com a centre, Alemanya podria créixer menys i, tanmateix, mantenir uns tipus d'interès prou baixos per fer política. En resum, l'astronomia de Claudi Ptolemeu s'ha de revisar, perquè la seva centralitat no coincideix amb l'interès general. El ministre polonès de finances, Gregorz Kolodko, diu que la tragèdia grega és com el descarrilament d'un tren a càmera lenta. I la gran pregunta és fins a on es pot portar la població a una situació límit quan ja no es pot retallar més la despesa pública. Perquè, al capdavall, seria catastròfic de seguir serrant la branca de l'arbre on estem asseguts. Amb independència de la corrupció, la picaresca i la comptabilitat creativa, el cert és que el cinturó dels grecs ja no es pot estrènyer més. No seria realista pensar que poden seguir encara més enllà la penitència d'haver estirat més el braç que la màniga. L'única solució seria una dràstica i urgent reducció del deute extern. Hi ha, però, qui pensa, com Richard Milne, que el rescat de Grècia només servirà per guanyar temps sense abordar la qüestió de fons.

Aparentment, Grècia ha amenaçat de no pagar els seus deutes. Absolutament res, cosa que obriria una batalla legal que podria representar un rendiment superior a la xifra dels impagats. Saben, a més a més, que a la UE també necessiten més temps per reforçar els tallafocs d'Itàlia i Espanya més enllà del contagi immediat. Aquí, entre nosaltres, correm el perill que la combinació de l'austeritat i la recessió ens condueixin a una contracció encara més forta. Un analista com Wolfgang Münchau, per exemple, creu que encara que les negociacions arribin a establir el tracte previst, Grècia farà fallida d'una manera o altra. L'única incògnita és quan i com. Segons Paul Krugman, Grècia està atrapada entre la necessària austeritat que agreuja el problema del deute i la fallida inevitable que, previsiblement, s'hauria de produir al 2013. Tenim, doncs, un any de coll per seguir fent austeritat que situï el dèficit primari a prop de zero i per a tirar endavant algunes reformes estructurals. Caldria privatitzar també el sector públic. Anant bé, la cosa conduiria al restabliment del dracma com a moneda nacional que seria objecte d'una forta devaluació. Una versió més suau de la fallida implicaria mantenir-se a l'eurozona i restablir la confiança malmesa. L'inconvenient d'aquesta fórmula seria que tindria com a conseqüència una recessió encara més forta. La tria s'hauria de fer, doncs, entre la fórmula dolenta i la pitjor. Aquest és el marge de maniobra i és el que hi ha.

Podria ser, per tant, interessant de col·locar-se en posició d'observadors amatents i d'amoïnar-se només per les reaccions en cadena que es poguessin derivar del primer obstacle que justament aquests dies necessitaria definir si alguna de les actuacions previstes serà viable. Però resulta que no ens podem distreure ni un moment i oblidar-nos de tot el que passa en aquest aquí caic i allà m'aixeco de la política espanyola. Efectivament, cada matí quan ens llevem, amb l'excusa de la crisi ja ens han preparat alguna retallada, relectura o maniobra recentralitzadora que desvirtuï aquell projecte d'autogovern, d'Estatut i de tracte no discriminatori que de manera obsessiva i persistent ens apliquen. Quan no és l'asfixia financera és una postergació com a receptors d'inversions en infraestructures que clama al cel. I constantment es repesquen els arguments que els qui paguen són les persones i no els territoris. Doncs que ens expliquin (llum i taquígrafs) al Parlament quants inspectors d'hisenda hi ha a Extremadura o Andalusia i quant han recaptat comparat amb Catalunya. O bé ens acusaran ara de les duplicitats amb l'administració central que, naturalment, és conseqüència que no s'hagin retirat els funcionaris adscrits a competències traspassades en règim d'exclusivitat que automàticament hauria de ser excloent. Ens volen informar de quants funcionaris hi ha en percentatge de tots els llocs de treball de Madrid i si no és cert que, en lloc de tancar la barraca culpable de la duplicitat, el nombre de funcionaris ha seguit creixent a Madrid com si no haguéssim acordat que la gestió havia de canviar de lloc. Un centre de l'univers també ptolemaic: al punt zero de l'Espanya radial que és la Puerta del Sol.