Una entrevista a Jordi Pujol a la televisió (i II)

L'expresident, Jordi Pujol, es va portar com el gat vell de la política que és; el “follonero” volia posar-lo en un compromís, però Pujol sabia eixir-se'n sense cap arrapada a la cara; no obstant, no m'agradà la defensa aferrissada de Barrionuevo i dels GAL, ni llavors ni ara; és cert que ETA matava a molts militars i policies per provocar un colp d'estat que —en compte d'aconseguir cap independència d'Euskal Herria- ens haguera pogut portar a una altra dictadura reedició exacta del franquisme per als països de parla catalana, inclosos i la situació era molt delicada i complexa... i s'estigué a punt d'acabar com el rosari de l'aurora; i tanmateix, eixa laxitud, eixa impudícia, eixe “relaxament” moral de ‘gran estadista' (corporatiu) quan va dir que, —els estats italians, alemany, francés, britànic-, d'altres quan han tingut terrorisme, han actuat igual, no em convenç perquè aquestes actuacions anaven en contra dels drets humans, de les lleis en vigor i del prestigi i credibilitat d'un estat de dret que es vulga considerar digne de dir-se democràtic; tots sabíem que els d'ETA no eren les “germanetes de la caritat” (segrestaven, torturaven, acoquinaven i mataven), però, sovint, algunes actuacions dels ministres de l'interior (Fraga, Martin Villa, Barrionuevo, Corcuera, Mayor Oreja, Rubalcaba, Fernández...), de la policia i de la guàrdia civil durant la fi del franquisme, en el curs de la “transició” i després, no estaven a l'alçada de les circumstàncies i feien el mateix que els d'ETA; per dir-ho clar i ras, és allè d'un estat que si quan combat el terrorisme, fa servir els mateixos mètodes que els que utilitzen els terroristes , esdevé un estat terrorista; i un estat així fa por!. Algú, de veta anarquista, pot dir que tots els estats fan por, que aquesta és l'essència de l'estat, com deia Marx Weber en allò del monopoli exclusiu de la violència... Però hi ha estats que fan més temor que d'altres; i els que usen el terror en fan molta!

La part més “còmica” del programa, al meu parer, fou quan Evole li diu que al monarca —que li va dir durant el 23-f de 1981 “Tranquil, Jordi, tranquil”—, no li faria cap gràcia oir les seues declaracions independentistes, i Pujol assenteix “sí, clar que no li faran cap gràcia, però... ens han fotut molt, han fet molt de mal... han tractat d'afonar-nos i d'ensorrar-nos; quan l'entrevistador li retrau que si ha esdevingut independentista ara, —just quan ja no és president de la Generalitat—, potser alguns el critiquen pensant que ho ha sigut sempre però que abans ho ha amagat i ara ho diu, obertament, perquè ja no té la responsabilitat del càrrec, Pujol —amb les mans, amb els ulls i amb el cap—, s'expressa gestualment com dient “que diguen el que vulguen” i alhora diu verbalment: “I tant que ho pensaran, clar que ho pensaran, però no és així, ho haguera tingut “molt fàcil” durant la “transició” per defensar l'independentisme... però no ho vaig fer perquè pensava que les coses entre Catalunya i Espanya anirien més bé, és ara quan m'he quedat sense arguments davant els independentistes, per com se'ns tracta des d'Espanya (fiscalitat, llengua...), per com es trenquen els ponts, tot i que voldria pensar que fora reversible (o que no fora irreversible), deia amb una veu de suplica... que recordava el poema de Joan Maragall “Adéu Espanya” en els seus inicis quan exclama l'“Escolta Espanya”... Pujol amb una ambiguïtat calculada deia que ara votaria que sí per la independència, però que d'ací a cinc anys no ho sabia dir, perquè depenia de les circumstàncies, tot i que açò li resultava penós, perquè ell sempre havia apostat per unes relacions equilibrades i li semblava un “fracàs” perquè ens han maltractat molt, com explica al seu darrer llibre de “Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011), on reconeix que “els catalans s'han quedat sense Constitució, de la que “adjurava” perquè deia mai no va preveure “que ens esperaven a la cantonada”, tot i que, si més no, des del País Valencià (i des de Catalunya), moltes veus ho advertiren moltes vegades, amb senyals d'alarma clars, el que se'ns venia a sobre, una voluntat d'assimilacionisme, d'ofegament, d'extermini... continuadora de la dictadura anterior, tot i que li digueren “democràcia” contitucional, però llavors es tapava les orelles i deia que això no tocava, que hi havia un cert marge de maniobra que s'ha anat estrenyent; fou una entrevista —sovint un gairebé “monòleg” d'un Jordi Pujol meditant en veu alta, demostrant, que porta Catalunya en el cap i en el cor, que en sap molt de política, que està a lo que “toca” i que no baixa mai la guàrdia, ni quan el punxen per fer-li sang... Le seues darreres declaracions han sigut per a dir que els de CDC esdevindran “les tropes de xoc” en defensa del dret a decidir, del pacte fiscal i de la independència si així es decideix; jo pense, que el agent del Principat, té tot el dret i la legitimitat a decidir el seu futur i aconseguir la independència del Principat si això ho volen, perquè els espanyol han ajudat moltíssim atiant l'anticatalanisme fiscal, visceral, lingüístic i polític, ara, tot i que els convergents són molt disciplinats, no me'ls imagine com a “tropes de xoc”, han estat massa temps a remulla, s'han ablanit massa, si no plantarien cara en el Congrés dels diputats de Madrid i parlarien en català, no acceptarien pactar amb el PP mentre, gairebé, ens genocidien lingüísticament, sobretot, a les Illes i al País Valencià...