2.700 milions: intervenció
Quan el govern de Rajoy va decidir retenir 1.700 milions en els ingressos de la Generalitat, ja sabia que això volia dir intervenció
La Generalitat acaba de complicar-se encara més la vida. L'adverbi encara, aplicat a les complicacions del govern de Catalunya, comença a resultar un improbable fatal. És improbable que algú pugui fer-s'ho tot més difícil, i fatalment la Generalitat ho aconsegueix cada vegada. En aquesta ocasió, això sí, amb la col·laboració absoluta d'una mà exterior. L'executiu que presideix Artur Mas haurà de tornar a esmenar els seus pressupostos per a aquest exercici. Hi ha dues partides d'ingressos que caldrà modificar a la baixa. En primer lloc, els corresponents a les privatitzacions i a la venda d'actius. Mil milions que cal començar a descomptar per no fer-se trampes. I en segon lloc, 1.700 euros més que l'Estat deixarà d'abonar al govern de Catalunya perquè Mariano Rajoy ha decidit forçar una rebaixa en sanitat i en educació per tranquil·litzar socis europeus –debades– i per calmar els mercats internacionals –més debades encara–. La pretensió és una agressió descoberta. Amb les mesures que ha proposat el govern de l'Estat –perquè la sanitat i l'educació són competència dels governs autònoms– només es pot arribar a eixugar el 10 per cent de la quantitat que reduirà de les previsions inicials.
És a dir, l'Estat deixarà d'ingressar 1.700 milions d'euros a la Generalitat i, a canvi, li imposa pedaços que tot just aconseguiran estalviar-ne 170. El govern d'Artur Mas haurà de tornar a quadrar comptes. La quadratura del cercle. El seu portaveu, Francesc Homs, ha proclamat que “han tocat os” en aquests dos àmbits tan sensibles i que proposaran nous impostos i noves taxes. És a dir, més pressió fiscal. Poc marge els en resta. Si el govern recupera el tan socarrat impost de successions, pot recaptar 200 milions d'euros. En falten més de 2.000. La pretensió, doncs, és vana. Si la Generalitat no limita encara més les prestacions i afegeix llenya al foc i gas a la pressió social, no hi haurà manera de reconduir aquesta xifra. I encara podria passar que l'Estat decidís més restriccions, que els ingressos previstos no arribessin pel descens en la recaptació o que alguna costura imprevisible –però ben previsible vist el drama en sessió contínua– saltés a trossos. I tot això, de manera precisa i inevitable, vol dir encara més dèficit públic.
L'any 2011 el govern d'Artur Mas va preveure un dèficit del 3,2 per cent del PIB, que va passar a ser del 3,7 al final d'any i ha acabat en el 4,2 en les estimacions de l'Estat, “per falta de compliment de compromisos”, segons la mateixa Generalitat. És a dir, l'Estat no ha abonat a la Generalitat les quantitats corresponents a la disposició addicional tercera de l'Estatut (inversions en infraestructures), ni tampoc les del fons de competitivitat. Tant se li'n fot, a l'Estat. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero se'n va anar disculpant-se i excusant-se i el de Mariano Rajoy ha arribat vantant-se'n. Aquestes quantitats enguany no figuren ni als pressupostos de l'Estat. Després de tots els sacrificis que va fer i de tot el desgast que va patir, el govern d'Artur Mas només va aconseguir el seu primer any rebaixar unes dècimes el dèficit del darrer i catastròfic any del govern de José Montilla.
Enguany tot és més precari i brut. Els 2.700 euros que la Generalitat pot arribar a deixar de percebre s'acosta al 10 per cent dels pressupostos. És un esforç insuportable, una reducció impossible, des de l'actual mentalitat i sensibilitat socials. Només pot ser compensada, doncs, amb més ingressos. Les propostes del govern de l'Estat són una broma macabra. Un gest públic d'aparença que no pot convèncer ningú i que deixa una agror del tot justificable. El govern de Mariano Rajoy, senzillament i impunement, ha decidit prendre el pèl als governs autònoms, amb plena consciència que seran incapaços d'aconseguir un estalvi disbaratat.
La Generalitat incomplirà aquest compromís obligat i que no ha acceptat. El problema és que el límit de l'endeutament que l'Estat –a instàncies de la Unió Europea– havia exigit als governs autònoms era de l'1,5 per cent del PIB. La pretensió és una quimera. El govern d'Artur Mas n'és conscient. La Generalitat havia proclamat que enguany no podria complir l'objectiu inicial. Però, si abans ho veia impossible, ara, amb 1.700 euros menys en les partides corresponents a ingressos, ho considera absurd. Què vol dir això? La impotència obre la porta a la intervenció. L'Estat ja ha anunciat que intervindrà aquelles “comunitats” –perquè es tracta legalment de “comunitats” i les tracta totes com a “comunitats”– que no compleixin amb el dèficit determinat. I això vol dir que Catalunya podrà ser intervinguda en els pròxims mesos, quan el govern de Mariano Rajoy constati aquest incompliment. Però la jugada queda, al mateix temps, ben visible. Si l'Estat redueix els ingressos de la Generalitat, òbviament la Generalitat no podrà complir el compromís de dèficit que ja ni tan sols havia acceptat.
Aquesta és la transcendència exacta de la xifra que Mariano Rajoy va fer pública fa alguns dies. Deu mil milions vol dir, doncs, intervenció. Quan la gent del carrer –la tropa de peu– va sentir aquesta intenció no podia calcular-ne la transcendència. Les conseqüències de la jugada venien anotades al marge. Elles la justificaven. Per això els consellers i el mateix president Mas s'han referit aquests dies, gairebé amb obsessió, a aquesta possibilitat oberta. A la intervenció. I no serà un xoc de trens, com alguns optimistes han definit. Políticament, un tren de càrrega desplaçarà d'una empenta una bicicleta.
