Amor per Haneke

Tres anys després de guanyar-la amb La cinta blanca, Michel Haneke s'ha tornat a endur de Canes la Palma d'Or amb la seva següent pel·lícula, Amour, en què aborda amb complexitat moral i respecte pel sofriment el drama d'una parella d'octogenaris a partir del moment en què una malaltia transforma la seva vida fins aleshores tranquil·la i confortable: l'home (Jean-Louis Trintignant, commovedor) es lliura completament a tenir cura de la seva esposa (Emmanuelle Riva, igualment emocionant) en un apartament que pràcticament és l'únic escenari del film. Sever, distant i implacable amb els seus personatges, el cineasta austríac sembla humanitzar-se davant d'aquest drama malauradament tan comú (contràriament a les situacions extremes de bona part dels seus films) i es mostra més pròxim al sofriment d'aquests vells. Un cop concedida la Palma d'Or a Amour, el premi sembla evident perquè és una pel·lícula amb un tema que importa i que és abordat amb un rigor que convida al consens.

Més discutible és la concessió del Grand Prix a Reality, de Matteo Garrone, que repeteix el premi que va guanyar fa quatre anys amb Gomorra, la seva adaptació del llibre de Roberto Saviano. Reality, també ambientada a Nàpols, és una comèdia sobre l'alienació televisiva en la qual el protagonista s'obsessiona per participar a Gran Hermano –l'exemple podria semblar ara una mica caduc– animat pel seu entorn. Garrone vol mostrar-se com a hereu de la gran comèdia italiana i també del Fellini atent a la confusió de les il·lusions amb la realitat, però no arriba a estar-ne a l'altura. Ni tan sols la seva mirada crítica és gaire incisiva. A més, el Grand Prix sembla adient per reconèixer propostes més arriscades i innovadores i formalment més creatives que Reality. És un premi per films com ara Holy motors, en què Leos Carax exprimeix la seva obsessió apassionada i malenconiosa pel cinema. De fet, juntament amb Resnais i Kiarostami, Carax és el gran marginat del palmarès decidit pel jurat presidit per Nanni Moretti. I possiblement en el premi a Garrone hi ha pesat la influència del cineasta italià, l'estima del qual per The angel's share, una comèdia social de Ken Loach que va rebre el premi del jurat, també havia circulat. És un premi menor –el director britànic n'ha guanyat altres a Canes, incloent-hi la Palma d'Or del 2006 per El viento que agita la cebada– que, amb tot, potser reconeix amb excés un film simpàtic, però petit.

El romanès Cristian Mungiu, un altre guanyador de la Palma d'Or, l'any 2007 per Cuatro meses, dos semanas y dos días, té una presència destacada en el palmarès a propòsit de Dupa dealuri, en què presenta una comunitat religiosa ortodoxa amb unes regles pròpies que atrapen diversament dues joves fràgils i desvalgudes. És un film amb una construcció sòlida provinent del premiat guió del mateix Mungiu i que té la sensible i creïble interpretació de dues joves actrius (Cristina Flutur i Cosmina Stratan) que comparteixen el guardó a la millor interpretació femenina. Pel que fa al premi a l'actuació de Mads Mikkelsen, cal dir que es tracta, certament, d'un excel·lent actor, a través del qual, però, es reconeix un film ple de trampes, Jagten (la caça) del danès Thomas Vinterberg. Finalment, hi ha el premi a la direcció per Carlos Reygadas. Excessiu i capriciós, el mexicà és capaç de crear imatges d'una gran potència visual. Ho torna a demostrar amb la discutida Post tenebras lux.