El dèbil barri antic de Lleida
L'esfondrament al juliol d'un edifici, que va deixar dos ferits, ha comportat una «neteja», amb l'enderroc de sis cases més en mal estat, i una nova campanya d'inspeccions per forçar els propietaris a fer el manteniment d'immobles vells. Un capítol més que demostra la debilitat constructiva i social del centre històric.
Els centres històrics són, habitualment, els referents de la memòria d'una ciutat. La zona on s'explica com era el nucli urbà i la seva evolució. En la majoria dels casos, a més, han passat a ser un atractiu turístic per patrimoni i història. A Lleida, però, hem tingut mala sort. Totes les guerres, una darrere l'altra, han anat trinxant el barri. I, d'un centre medieval de gran valor, construït sobre restes romanes i sarraïnes, s'ha passat a un barri pobre en materials de construcció i també socialment. L'enderroc de muralles i el creixement de la ciutat va anar omplint eixamples i despoblant, envellint i empobrint el barri antic.
Amb els anys, aquest procés passa factura. L'episodi més recent, d'aquest estiu, n'és un clar exemple. I només és una reposició de capítols ja viscuts, tal com fan les televisions, que repeteixen sèries durant les vacances.
A principis de juliol es va esfondrar una casa del carrer Tallada, amb el resultat de dos ferits lleus. Un edifici en mal estat, amb esquerdes que l'Ajuntament desconeixia i on, per sort, un veí va poder avisar els inquilins abans que tot caigués. Arran d'aquest sinistre, es van revisar els immobles adjacents i, fins ara, ja se n'han enderrocat sis més. El pati que ha quedat demostra com, en aquesta zona, els edificis es necessiten els uns als altres per mantenir-se drets.
Efecte dòmino
Per tant, un manteniment deficient, una població en molts casos transeünt que busca lloguers barats i uns materials pobres fan una combinació complexa, si propietaris i administracions no estan a l'aguait. A més, segons va reconèixer l'alcalde, Àngel Ros, en temps de crisi es descuiden les tasques de manteniment, escasseja el crèdit per fer obres de rehabilitació i els solars estan més temps buits. I, quan hi ha un esfondrament o un enderroc, es dóna aquest «efecte dòmino».
El sinistre va tornar a activar la Paeria, que ha anunciat i, de fet, ja ha començat, una nova remesa d'inspeccions d'edificis. En farà 140 més i, de la seixantena que ja ha revisat aquest estiu, més de la meitat han derivat en ordres d'execució de millores. El regidor de Serveis Personals i responsable del barri antic, Josep Presseguer, apunta que en la majoria dels casos es tracta de reparacions de conduccions de serveis en mal estat, humitats i petites reparacions que no cal derivar en declaracions de ruïna o desallotjaments de veïns.
Des que el centre històric de Lleida va ser inclòs en el programa del Pla de Barris de la Generalitat, ara fa sis anys, s'han fet unes 350 inspeccions d'immobles. Una feina que ha generat més de 250 ordres d'obres de rehabilitació i millores, així com 65 expedients d'enderroc.
El problema actual, però, és que les retallades han deixat sota mínims, per no dir eliminat, els ajuts a aquestes inspeccions que fan els col·legis d'arquitectes i aparelladors, així com els fons destinats a la rehabilitació. Els plans de barri, a més, han quedat aturats i el govern no hi aportarà ni un cèntim enguany.
I la història es repeteix. Tants enderrocs com fins ara, o més, ja s'havien fet via expropiació o per ruïna, en zones incloses en plans urbanístics anteriors. Des del pla especial del centre històric de Lleida del 1986 fins al programa de l'àrea de rehabilitació integral (ARI) del 1988.
Però la implicació dels propietaris encara és minsa. Hi ha hagut operacions urbanístiques públiques importants, amb la construcció d'habitatges i equipaments i també en restauració de patrimoni.
Els veïns de tota la vida i els joves que han triat la zona per viure-hi denuncien, però, especulació urbanística, propietaris que abusen de lloguers per a immigrants, pisos sobreocupats i habitatges que s'acaben convertint en prostíbuls i bars il·legals, a més de tràfic de drogues. I tot això sense que els propietaris hi facin res, i amb una administració que té dificultats per accedir a un pis privat per eradicar activitats il·lícites.
Fins a una seixantena de bars il·legals, compten els veïns. Es tracta de pisos amb neveres plenes de beguda i grans pantalles de televisió per veure-hi els canals dels països d'origen dels clients, tots immigrants. I la música, a tot drap. Això implica molèsties per als veïns i alguns enfrontaments, i amenaces per als que es queixen.
Per això, l'Ajuntament també ha reformat l'ordenança que regula el manteniment dels edificis del centre històric. La modificació és dura. És a dir, amb aquests canvis la Paeria podrà confiscar béns i materials dels pisos amb activitats il·legals o, fins i tot, clausurar aquests habitatges. També es pugen un grau les exigències en les inspeccions sobre el manteniment dels immobles, més rigor a l'hora de requerir certificats de salubritat i habitabilitat i també en els procediments d'enderroc, per millorar la seguretat d'edificis adjacents i evitar aquests «efectes dominó». Les sancions a propietaris també augmenten de manera important i l'Ajuntament podria arribar a imposar multes d'1,5 milions d'euros en casos d'infraccions molt greus.
El control s'amplia també en l'àmbit del civisme i, des de fa mesos, es limiten els horaris de comerços i locutoris, que en molts casos es convertien en punts de trobada fins a altes hores de la matinada i oferien serveis i productes que no tenien res a veure amb la llicència atorgada.
L'alcalde ja ha anunciat que la mà dura arribarà als tribunals, si escau. I el primer exemple ha estat el cas de l'esfondrament del carrer Tallada. La Paeria s'ha querellat contra el propietari, fill d'un exregidor socialista de la Paeria, i amo d'una colla d'edificis del barri. L'Ajuntament l'acusa de possibles negligències en el manteniment de l'edifici i també per l'execució de l'enderroc de l'immoble del costat. Per tant, sembla que aquest episodi ha remogut consciències i ara es vol ser estricte i vigilant.
Els veïns així ho reclamen, igual que volen més presència policial i, sobretot, més voluntat política per intervenir al barri en els àmbits socials i educatius.
Però tampoc tot és negatiu. I, a més de les intervencions en el camp del totxo, també s'està recuperant patrimoni, com ara l'històric edifici del Roser, antic convent i antiga seu universitària, que s'ha reconvertit en parador estatal de turisme. També l'edifici modernista del mercat del Pla s'està restaurant. I el vell convent de Santa Clara serà un centre de dia i llar de jubilats, a més de completar la seu dels Castellers de Lleida. I una escola privada també es vol traslladar al barri.
Els enderrocs dels darrers anys han deixat 40 solars buits. Els seus propietaris no hi construiran en breu, ni tenen crèdit per fer-ho. Així, almenys la meitat dels solars seran objecte d'un pla barat i útil, que passa per transformar-los en espais públics. Un ja és un aparcament de zona blava i un segon inclou un gran mural, una pista de petanca i una pantalla en una paret mitgera per poder-hi fer cinema a l'aire lliure. Són usos que els mateixos veïns aporten en un procés participatiu que els dóna una mica de protagonisme en un barri que necessita que se'n tingui més cursa per tornar a ser el referent de la història de Lleida. El barri antic envolta el turó de la Seu Vella i la seva dignificació també ajudarà a potenciar el monument més emblemàtic de Ponent.
La meitat dels veïns, immigrants
El centre històric de Lleida té una extensió d'unes 50 hectàrees i abraça tot l'entorn del Turó de la Seu Vella, sobretot en la seva vessant sud. L'Eix Comercial, la principal àrea de botigues de la ciutat hi està inclosa «oficialment» malgrat que per a la ciutadania és com una altra zona. El barri acull 5.000 veïns, un padró que s'ha anat escurçant amb els anys, ja que havia registrat el doble de ciutadans. Segons els darrers estudis, la meitat d'aquesta població actual és immigrant i ha estat una «ocupació» progressiva, derivada de la degradació i els lloguers baixos. L'entramat social s'organitza en tres associacions de veïns, que tenen un problema de relleu generacional, tot i que la Plataforma del Pla de l'Aigua, plena de gent jove, sembla agafar el relleu i liderar les reivindicacions socials per a la millora del Centre Històric.