Bona nit... i tapa't!

Jordi Casanovas demostra, de nou, tenir ambició a Pàtria, la segona part de la seva trilogia sobre la identitat. Presenta una peça complexa que manté la tensió durant dues hores des del primer minut fins a la darrera escena. La trama (un periodista rep una notícia pocs minuts abans que moderi un debat polític que el revitalitzarà fins a esdevenir el candidat perfecte) no té ni un moment de respir. Aquesta comèdia tràgica intenta fer un símil de com es destrueix una família senzillament feliç a canvi d'uns ideals socialment compromesos i emocionalment patriòtics (L'11-S es menja el 15-M). I de com la traïció sempre apareix en el revers de la sinceritat. El relat sempre és intencionat, pretengui asserenar o aixecar les masses. L'autor juga amb les perverses trampes de les campanyes –al debat, per exemple, no hi ha cap veu espanyolista–. No se'n desempallega del tot i no se sap qui caça a qui.

La Pàtria de Casanovas topa amb un camp de mines inesperat. Quan es va plantejar, fa mesos, no era fàcil preveure la deriva política actual en què el clam d'“in-inde-independència” seria majoritari. El que pot ser bo per a la taquilla (entra en un vesper del debat polític que li farà d'altaveu) juga en contra dels personatges. Perquè, sí, la realitat ha superat la ficció. I, per moments, pot semblar que l'única voluntat és posar en escena una caricatura ben intencionada de la realitat. I Pàtria és molt més que això. Amb uns diàlegs simples, traça els camins i es descobreixen les contradiccions dels protagonistes. Per exemple, es parla de les mentides volgudes o no (amb la síndrome d'Asperger latent), l'homosexualitat (quasi velada però cabdal), la família (els secrets es destapen impúdics després de la mort de la mare), l'Art en majúscula (amb l'aparició increïble de Rothko). Es viu una situació quotidiana però no realista. Ara, la realitat se l'ha menjat.

Tot i que lúcid i honest, mai un final èpic no ha estat tan decebedor. No per previsible, sinó perquè revela que res sura immaculat sobre la merda. “Bona nit i bona sort”, es va acomiadar Zapatero al seu cara a cara televisiu abans d'escombrar Rajoy. “Bona nit i llibertat”, clama Miquel Raventós al plató que el catapultarà a la presidència, sense voler-ho i, per moments, sense ni tant sols ser-hi. “Bona nit i tapa't”, es podria cloure la peça, com a nou desengany de la política.