L'or del Bundesbank

Imaginem-nos que, ofegats per la crisi, ens decidim a anar a una botiga de les de “Compro oro” amb les joies de la família. Un recurs que fins fa poc sonava a temps una mica remots, perquè per sortir del pas hi havia possibilitats gairebé il·limitades de demanar crèdit sobre crèdit, però que de cop ha pres nova actualitat. I imaginem-nos que el senyor de la botiga ens diu que allò que creiem que era or pur, o gairebé –el de 24 quirats–, no arriba ni als 18 i que el seu valor no és el que mentalment havien taxat. Aquesta és la sospita que de cop s'ha escampat a Alemanya sobre les seves grans reserves d'or. Fins ara, gairebé ningú no tenia clar quin abast tenien les reserves d'or del Bundesbank –el Banc Central d'Alemanya–, però més o menys tothom havia sentit a dir en algun lloc que les reserves alemanyes eren les segones del món. És a dir, després dels Estats Units.

Aquesta sospita més aviat s'ha confirmat i quantificat. Fonts del Bundesbank van informar aquesta mateixa setmana que el volum total d'or alemany és de 3.396 tones i que per tant Alemanya defensa la seva posició de subcampiona del món. L'equivalent a 133.000 milions d'euros, suficients per treure el cap en cas d'emergència.

El problema, però, és que el mateix Banc Central va confirmar, també, que aquest tresor no és en territori nacional. Gairebé la meitat –1.536 tones– estan dipositades a la Reserva Federal dels Estats Units. Unes altres 450 tones són al Banc d'Anglaterra i 374 tones més, al Banc de França. És a dir, que realment en territori alemany i a l'abast de la mà, en cas de necessitat, hi ha aproximadament un terç del total. Una situació que no és nova, segons ha explicat aquests dies el membre de la presidència del Bundesbank, Carl-Ludwig Thiele. Les reserves d'or alemanyes han estat repartides entre les tres expotències aliades des de la postguerra alemanya, per raons de seguretat. És a dir, per diversificar-les entre tres socis fiables. Una part del tresor ni tan sols ha estat mai a Alemanya, sinó que es va acumular als Estats Units, en funció del superàvit comercial de la potència exportadora.

Ningú no havia arrufat el nas, fins ara. La setmana passada, però, el dubte es va disparar impulsat pel Tribunal de Comptes. El gran auditor dels fons públics alemanys va “recomanar”, en un informe transmès a la comissió pressupostària del Parlament, que es “comprovés” la qualitat i solidesa d'aquestes reserves d'or dipositades des de fa tants anys a l'estranger. No sigui cosa que les barres a l'estranger no tinguin la puresa que ens pensàvem. Thiele va voler respondre a aquesta sospita en assegurar que no hi havia cap dubte sobre la integritat de l'or que es guarda a la Reserva Federal i que cap de les revisions periòdiques dels últims anys no havia donat mai una “sorpresa” desagradable. No té sentit sospitar dels garants del tresor del Bundesbank, va insistir el seu representant, que a més va recordar que els guardians de l'or alemany no cobren per fer-los de magatzem. Tant els Estats Units com els francesos ofereixen aquest “servei” gratuïtament. El Banc d'Anglaterra sí que cobra –mig milió d'euros l'any–, però això és el que li costaria també al Bundesbank en cas de custodiar-lo ell.