Millor lliures
En un marc europeu, en un món global. Sense fronteres. Millor ser lliures. Lliures per poder esmenar tots els greuges
Setmana clau prèvia a unes eleccions que han de marcar l'abans i el després de la història de Catalunya. Tothom arreu del món ens mira, l'opinió pública internacional es fixa en nosaltres. S'és molt conscient que els catalans votant exercirem un dret democràtic i que obrirem una via sense precedents a Europa. Tenim una oportunitat única de determinar d'una manera lliure, democràtica i pacífica el nostre futur, el dels nostres fills i el de les generacions futures. El que farem serà votar llibertat.
A Europa presentem un model d'identitat nacional que ens fa ser exemple d'obertura, d'integració, de voler ser a partir de la lliure elecció cultural i identitària. Hem esdevingut model del nacionalisme contemporani basat en l'adopció nacional sense cap requisit imposat més enllà de la voluntat de tot un poble. Un sol poble. Sense distincions de raça, sexe, religió o adscripció.
En un procés il·lusionant, engrescador, d'optimisme i d'esperança en el futur immediat, aquests dies de campanya deixen un mal gust de boca. No se n'ha de fer cas, no ens ha d'afectar. És l'arma més pobra d'un ideari, l'espanyolisme excloent, que mostra sense rubor ni màscara la seva faç més nítida. La raó per la qual a tot arreu on s'ha imposat, Amèrica, Flandes, les Filipines o l'Àfrica –la llengua, però, “compañera del imperio”–, el record més profund és la barbàrie, la brutalitat extrema, la intimidació, l'insult, el racisme, el menyspreu, el sarcasme, la immoralitat general, corol·lari tot del saqueig econòmic, de l'apropiament de tota la riquesa possible.
avui tot això ha esdevingut un ideari buit, arcaic, cec i sord a com va el món actual. Si no fos pel poder que tenen els seus mitjans de comunicació, seria inexistent, una antigalla caducada davant la força de la democràcia. On es demostra, com deia Joan Fuster, que sota la capa d'esquerres o de dretes, en el fet de ser espanyols excloents i en el fet de negar la igualtat nacional són exactament iguals Rajoy, Aznar, Iglesias, Bono i Guerra. O els servidors majordoms que fan la seva feina. Éssers que no defensen el país on respiren, on han nascut, el país que els ofereix una llibertat que ells ens volen negar.
En l'Espanya que imposava les lleis per dret de conquesta hi havia la llarga ombra pretèrita del regne de Castella, on no hi havia amor a la feina, estalvi, producció manufacturera o industrial, comerç o elogi del saber i la cultura. En l'extraordinari El Quixot, com bé va demostrar un dels millors historiadors universals contemporanis, Pierre Vilar, hi ha una societat instal·lada en la hidalguía, el noble que ha vingut a menys, en què ningú treballava. Un regne castellà que vivia del saqueig dels tresors que venien d'Amèrica, del tràfic d'esclaus. Els camps estaven abandonats, la pobresa era generalitzada, el pícaro és el comú referent. Fins al 1783 el rei d'Espanya no va determinar que els oficis manuals no eren deshonrosos.
El nostre vot del dia 25 és un vot carregat de memòria històrica. Des del 1714 ençà atropellant-nos en una guerra cruel amb milers de morts, destrucció generalitzada, una extorsió econòmica i el primer gran exili. Destruïen les nostres lleis i ens imposaven les seves. També serà un vot pel desgreuge. Dir prou per sempre més a la persecució de la llengua –temo amb por la resposta genocida, encara pitjor que la present, a la resta de Països Catalans.
Ara podrem mostrar un orgull com a poble, malgrat que sempre ens han volgut arrossegar per terra i ens han fet perdre l'autoestima. Quan voti sé que ho faré pels meus fills i pel demà, però també per l'ahir. Pel record del meu pare, soldat de la Lleva del Biberó. Per la meva mare, sempre de la casa, tan de la terra. Per la gent del meu poble en el sentit més concret i més general. Pels que vivien aquí i per tots aquells que van haver de prendre els camins que l'exili i l'emigració els van marcar.
En un marc europeu, en un món global. Sense fronteres. Millor ser lliures. Lliures per poder esmenar tots els greuges. No és casualitat que la zona de pas més franc de l'Estat, la que geogràficament comunica més bé via França amb la resta d'Europa sigui la que tingui uns dèficits més escandalosos. La decisió de les inversions és política, no econòmica. Al revés de tot el món. Aquí hem d'afegir unes quantes víctimes mortals, sembla que tant els fa; primer la política espanyola pura i dura, primer els interessos electorals dels partits unionistes i dels seus homes i dones de palla dependentistes, forçadament units a Espanya.
Podríem esmentar milers de greuges, d'anys i panys, en les facetes més diverses. Però el que sembla que és bàsic per decidir el vot és fer-se la pregunta. Quin futur ofereix Espanya als catalans? La resposta no pot ser més diàfana. El que fins ara hem tingut, o pitjor. Espoli fiscal, decisions polítiques per damunt de raons econòmiques, ergo, càstig a l'aeroport de Barcelona, Girona, Reus i Alguaire. No apostar de manera veritable pel corredor mediterrani, lleis a la seva mida i una actitud miserable a favor de l'invent genocida d'un pretès aragonès oriental, en contra del català a les Illes i al País Valencià. Sense oblidar l'ús gairebé nul de la llengua i la falta de potenciació en la Justícia, els atacs a l'escola i el desig franquista ressuscitat de voler-nos espanyolitzar. Són paraules i accions seves.
Espanya és un pèssim negoci per a Catalunya. Ens espolia, ens oprimeix, ens empobreix, ens nega la nostra identitat i la nostra cultura i ens insulta; per això, el camí és clar. Millor ser lliures.
