El Nadal més blanc
Fa mig segle de la gran nevada que va col·lapsar durant dies Barcelona, la seva demarcació i la Catalunya central
Bombers que van treballar aquells dies a Barcelona en relaten les dificultats
El dia de Nadal del 1962 mitja Catalunya es menjava els canelons i la carn d'olla mentre veia nevar. L'endemà va arribar la sorpresa per la magnitud de la nevada. I van començar els problemes. A les comarques de la demarcació de Barcelona, aquesta va ser la gran nevada del segle XX. D'aquelles que sols passen un cop cada cent anys i que resten en l'imaginari popular. Els que eren avis el 1962 deien que mai havien vist res igual. Els entesos expliquen que per trobar una nevada semblant, sobretot a Barcelona i l'àrea metropolitana, cal remuntar-se als dies 9 i 10 de febrer del 1887.
Fa 50 anys va començar a nevar la nit de Nadal. Molts testimonis diuen que van veure caure els primers flocs en sortir de la missa del gall. I no va parar de nevar durant gairebé 24 hores. Això i la seva afectació geogràfica la converteixen en un fenomen únic.
El dia de Nadal «idíl·lic» va donar pas a una generosa catifa de neu que va cobrir mig país. Els principals gruixos i dificultats es van concentrar a la ciutat de Barcelona, les comarques de la seva demarcació (litoral i prelitoral) i la Catalunya central. En aquests punts es van registrar els seus màxims històrics de neu. Curiosament, en altres zones de Catalunya, encara que també hi va caure força neu, han tingut nevades més importants.
Hi ha multitud de fotografies que deixen constància de les estampes bucòliques que la neu va perfilar: des de les tòpiques d'esquiadors a la plaça Catalunya de Barcelona fins a altres de neu arran de mar i cotxes totalment colgats. Ara bé, amb el pas de les hores, l'estampa es va tornar més crua: la capital i la totalitat de les comarques barcelonines van quedar col·lapsades, amb carreteres tallades, trens aturats i tot el funcionament quotidià literalment alterat, paralitzat. I en darrer terme, congelat.
«Nevades com la del 1962 és una cada segle», resumeix el meteoròleg Sergi Corral, que en relata la seqüència. Aproximadament, comença a nevar cap a la una de la nit de la nit de Nadal i acaba entre les onze i la una de la nit de l'endemà, el dia 25.
Per què s'origina una nevada com aquesta? «Per una línia de convergència que va des del Maresme central fins al Baix Llobregat, de nord a sud, i fins a la Catalunya central (Manresa, Vic i Igualada)». Corral ho explica pedagògicament: «Va entrar una borrasca per la Mediterrània, enfront de les costes catalanes [una llevantada]; el vent portava la humitat necessària perquè es formessin núvols que originessin pluges.» Hi cal afegir que els dies previs a la nevada hi va haver «una entrada d'aire fred continental molt fort». De fet, a la resta d'Europa ja feia dies que estaven assolats per crues temperatures.
Tot plegat va ser fruit d'una conjunció d'elements. «La confluència dels dos vents –un aire fred de l'interior i un altre de la costa i el litoral– va quedar estancada», sobre la franja geogràfica més afectada. Per aquest motiu, aquí hi va descarregar més: Collserola (60-80 centímetres), centre de Barcelona (40-60 cm, depenent del barri), Sabadell (110 cm), Sant Feliu de Llobregat (100 cm), Badalona (90-100 cm), Begues (70 cm), Maresme sud (60–90 cm), Maresme central (com ara Mataró i Llavaneres, 50-70 cm), Manresa (60 cm), el Prat de Llobregat (60-70 cm).
Tot i que també van ser afectades, a Vic, Girona i Lleida la neu ja hi va arribar més debilitada. Segons Manel Dot, responsable de l'observatori meteorològic de Vic, a la capital d'Osona els gruixos van ser d'entre 40 i 50 centímetres, i, malgrat que la temperatura mínima va arribar a ser de 16,8 graus sota zero el 27 de desembre, altres vegades han baixat més. A Tarragona, la tempesta tampoc no hi va arribar amb tanta embranzida.
«El factor clau va ser la línia de convergència, que va estancar la precipitació 24 hores en el mateix lloc», subratlla Corral. Aquesta «persistència», junt amb el fet que «hi hagués les condicions de fred perquè aquesta pluja fos neu», és una coincidència de factors única i històrica. En altres nevades «urbanes» recents, com ara la del 2001 i la del 2009, es va donar una situació semblant, però, en canvi, un dels elements va acabar «fallant». «Que el 2001 no caigués la gran nevada a Barcelona va venir d'un grau», puntualitza Morral.
Segons el llibre Bombers de Catalunya. Història i present, en molts llocs la neu es va mantenir durant dies. Expliquen diversos testimonis que a Barcelona, almenys fins al cap de tres dies del final de la nevada, els passos dels carrers i les comunicacions no van estar oberts.
Tot paralitzat
Llevat de qui treballava en retirar neu o desencallar cotxes i qui aprofitava per fer lliscar els esquís per Barcelona, la gent es va tancar a casa i tots els establiments van abaixar les persianes. Qui s'havia de desplaçar perquè no hi havia cap altre remei,havia d'anar a peu. Per exemple, Manel Hernández, que treballava als serveis funeraris d'aleshores de Barcelona com a ebenista, va anar a la feina a peu –van mantenir l'activitat–, seguint les vies plenes de neu: des de la Sagrada Família fins al Poblenou. Alguns bombers, camí d'un servei, van quedar encallats amb el seu vehicle i hi van acabar arribant a peu.
Les carreteres es van omplir de camions i cotxes bloquejats. L'aeroport del Prat va estar tancat diversos dies i també va quedar interrompuda la circulació de trens, autobusos, ferrocarrils i tramvies. L'aturada del servei ferroviari va fer que molts passatgers passessin hores al tren o acollits en els municipis on havien embarrancat. A prop de la frontera, uns 6.000 vehicles van quedar immobilitzats. El 28 de desembre del 1962, encara estaven tallades un bon grapat de carreteres, segons va publicar La Vanguardia aquell dia: la de Cornellà a Esplugues; de Barcelona a Terrassa; de Collbató a Manresa per Monistrol; de Granollers a Sant Celoni; de Sarrià a Vallvidrera; de Terrassa a Martorell, i de Barcelona a Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet.
A la demarcació de Girona, on la nevada no va ser de les més importants, les carreteres que connectaven la capital gironina amb Barcelona i amb les principals ciutats de la costa, com ara Blanes, Lloret i Palamós, van quedar impracticables durant més d'un dia. Tot i així, a Banyoles, on tot just s'estaven recuperant d'unes fortes inundacions de dos mesos abans, van comptabilitzar 15 centímetres de neu. I municipis com ara Cadaqués van quedar del tot aïllats. A la ciutat de Girona, nens i joves van pujar a les Pedreres per fer descensos amb esquís i trineus.
Dels 20 vehicles de què disposaven els Bombers de Barcelona, només dos jeeps van poder circular. La policia armada i l'exèrcit van cedir alguns dels seus vehicles 4x4 als bombers barcelonins. Una xifra dóna la mesura de l'abast d'aquella nevada: des de la tarda del dia de Nadal i durant les 48 hores següents, només a Barcelona els bombers van fer més de 550 sortides. Tot plegat, amb un col·lapse general i un problema tècnic afegit: no es podien comunicar perquè el repetidor de ràdio del Tibidabo s'havia avariat. Les crides oficials publicades a la premsa perquè treballadors dels serveis públics acudissin a treure neu donen idea del caos d'aquells dies.
Els bombers van haver d'ajudar a treure neu de la calçada i retirar-la de baixos i sostres, a més de rescatar persones que havien quedat aïllades. Però el col·lapse monumental els va obligar a assumir funcions d'urgència: conduir a l'hospital dones que anaven de part; transportar persones que, a causa de les caigudes –la neu es va anar glaçant i es va convertir en un perill–, havien patit fractures, i morts al cementiri, perquè no hi podien arribar. Per exemple, un nen va néixer en un jeep, a Barcelona, mentre un bomber portava la mare cap a l'hospital.
«L'home de les neus»
Per rescatar la ciutat del caos, l'alcalde franquista de la Barcelona d'aleshores, Josep Maria de Porcioles, va haver de demanar a Andorra màquines llevaneu. Catalunya no en tenia. Van arribar el dia 27 de desembre. El pas de la frontera va ser molt complicat, «per problemes polítics i burocràtics que impedien l'accés a Espanya». A la premsa apareix una fotografia «triomfal» de Porcioles amb una màquina llevaneu i un cap de l'exèrcit, ja a la ciutat.
Però ni rastre, és clar, de la subhistòria del viatge de les màquines llevaneu a la capital. Qui les va baixar va ser Andreu Claret Casadessús, fundador d'ERC, que s'havia exiliat a l'Estat francès i llavors vivia a Andorra. Allà s'havia especialitzat en comunicacions d'alta muntanya i disposava d'una empresa de màquines llevaneu. Personatge singular que va tenir una forta amistat, entre altres, amb el violinista Pau Casals, Claret va canviar la vida d'Andorra en trobar la manera de mantenir obert durant l'hivern el port d'Envalira, l'única comunicació d'Andorra amb l'Estat francès. Malgrat que el règim franquista mantenia una ordre de detenció sobre la seva persona, Porcioles, que hi tenia coneixença per les seves relacions amb Andorra, li va demanar que anés a Barcelona.
Claret va morir el 2005 amb 96 anys, però abans havia explicat en una entrevista a TV3 detalls curiosos de la seva tasca d'«alliberament» de Barcelona. A la frontera d'Andorra amb Catalunya, el van retenir cinc hores, amb les màquines i els seus treballadors. Li demanaven un «permís del cap de l'Estat». Una trucada de Porcioles va desencallar el contingent.
A Barcelona l'esperaven a l'ajuntament i, un cop fets els discursos de les autoritats franquistes, Claret va dirigir-los unes paraules en català que els van deixar atònits. Ell mateix i els seus treballadors van posar-se a treballar –«els vaig dir que els de l'exèrcit, fora»– i van passar-se «tres dies sense dormir». L'exèrcit havia enviat uns 600 soldats a Barcelona. En 24 hores ja havien aconseguit «treure-ho tot», va relatar en aquests enregistraments de TV3. Arran d'aquest episodi, Claret va ser conegut amb el nom de «l'home de les neus».
Passat l'impacte de la nevada, Barcelona va córrer a proveir-se de tot el material necessari per poder afrontar un altre fenomen com aquest. Claret va subministrar les màquines llevaneus que la capital no tenia. Llavors Barcelona no disposava ni de reserves de sal ni del material adequat per a bombers i altres serveis d'urgències. Expliquen alguns bombers de Barcelona que aquells dies van treballar amb «bótes de goma».
L'excepcionalitat de la situació va conviure amb els divertiments. A la capital del país, el dia 25 ja hi havia gent esquiant pel carrer d'Anglí, a Sarrià. Altres van fer servir de pista les vies inutilitzades dels Ferrocarrils de la Generalitat: els esquiadors ocasionals baixaven pel carrer de Balmes, des del barri de Sant Gervasi, fins al Port.
A diferència de les riuades que tres mesos abans s'havien cobrat fins a més de 1.000 morts al Vallès Occidental, la nevada no va tenir aquest caràcter aterrador. Això sí, l'opacitat informativa que la dictadura franquista havia demostrat amb els aiguats es va repetir, a petita escala, en la nevada, tant pel que fa a les víctimes mortals (molt poques) com a la falta de previsió i mitjans per sufocar-ne els efectes.
Morts desafortunades
De morts causats directament per la nevada n'hi va haver molt pocs. Tot i així, se sap que a Barcelona n'hi va haver dos, encara que aquests no surtin a la premsa de l'època. Els consigna un llibre sobre la creació del cos de bombers voluntaris a la demarcació de Barcelona. Un va ser un jove que, enmig de la nevada, es va despistar al Parc Güell i va caure: es va fer una fractura i el van trobar, al cap de dos dies, congelat. L'altre va ser un home que, mentre treia la neu del seu terrat, va caure daltabaix en cedir una claraboia. Mentrestant, aquells dies el règim franquista feia propaganda per apaivagar l'impacte de les riuades del Vallès Occidental: el 29 de desembre va sortir una notícia a la premsa de la rebuda de 3.000 sacs de cafè, arribats de Colòmbia, «per als damnificats».
A Barcelona no hi va haver problemes generals amb el subministrament d'aigua i llum, com sí que va passar en altres comarques afectades. La neu va trencar les canonades d'aigua i va fer caure pals elèctrics i telefònics, a pobles de la demarcació de Tarragona, i també a les comarques del Vallès Oriental i l'Occidental, el Maresme i la plana de Vic, entre altres. Això va fer aturar la feina a les fàbriques i en alguns municipis (els més petits) la llum no va tornar fins al cap d'una setmana ben bé.
Al Vallès Occidental, a més, hi plovia sobre mullat, perquè la gran nevada va posar el punt final a un any climatològicament molt sever. Poblacions que havien estat víctimes de les tràgiques riuades de la tardor, com ara Terrassa, Rubí, Montcada i Cerdanyola, van rebre, per Nadal, l'efecte de la nevada. A Terrassa i Rubí van registrar gruixos de mig metre, i a Sant Cugat i Montcada, d'un metre. Publicacions del moment, com Tarrasa Información, indiquen que els dispensaris mèdics i la Creu Roja van tenir molta feina per atendre afectats per contusions i fractures. Només a Terrassa, en tres dies, van ser ateses fins a 150 persones. En aquesta zona els serveis ferroviaris es van restablir el dia 27. Com a Rubí, les màquines excavadores que estaven treballant per aixecar els murs de les rieres afectades per les inundacions, van ser cabdals per deixar els carrers nets de neu amb força rapidesa.
Si els enfonsaments de teulats van ser generalitzats, hi ha un municipi on podria haver acabat en tragèdia. A Arenys de Mar, mitja hora després que s'acabés l'última sessió al cinema de la Sala Mercè, el pes de la neu acumulada va fer que s'esfondrés part de la teulada. L'accident el recorda encara Miquel Vila, fill d'un dels treballadors de l'antic cinema i cronista de la revista local Vida Parroquial. «Hi havia molta confusió sobre si havia quedat atrapat algú a dins, però no va passar res, tothom ja era a fora», relata. La riera d'aquesta població del Maresme va ser objecte d'imatges de postal: la quantitat de neu acumulada impossibilitava la circulació de vehicles i els veïns sortien a prendre fotos, un cop havien pogut treure la neu del portal. Segons Vila, a Arenys de Mar es van esgotar els rodets fotogràfics.
Autosuficients
En els llocs en què no disposaven de bombers i altres mitjans d'ajut, no van arribar-hi o van arribar-hi al cap de dies, els mateixos veïns es van haver d'espavilar com van poder. Als pobles més petits, com Òrrius (Maresme), els veïns es van dedicar a obrir passos fins a les cases més properes.
El transport funerari va ser un dels aspectes més desagradables. Així, en un poble de l'Alt Camp, el Pla de Santa Maria, un difunt va ser portat a coll al cementiri perquè el camí que l'unia amb el nucli urbà va quedar totalment intransitable. Un altre cas: nevada, la tarda del dia de Nadal, en plena nevada, al monestir de Poblet van haver d'enterrar un monjo que havia mort el dia abans. A Tarragona la nevada no va ser tan excepcional com a les comarques de Barcelona, però algunes poblacions van quedar aïllades, com ara Prades i Santa Coloma de Queralt. A l'interior, com Gandesa i el mateix Santa Coloma, les temperatures van baixar fins a 12 graus sota zero.
Els camps van registrar danys importants a causa de la cruesa del temps –més aviat per les baixes temperatures que no pas per la neu pròpiament dita. Així, a la zona d'Alcanar va suposar un daltabaix per al cultiu de la taronja, que va quedar afectada d'un 80%, segons va publicar el Diario Español del Movimiento en Tarragona. En altres casos, com al Bages, expliquen que, com que no podien sortir a collir verd per al bestiar perquè els camps estaven colgats, trencaven branques dels arbres per alimentar-los.
Als camps del Baix Llobregat els danys van ser menors. Miquel José Grau, un pagès de la zona, assenyala que «la neu no mata, sinó que conserva la planta a zero graus». Per als conreus són molt més devastadores les gelades, com la del 1957, segons recorda Grau. En canvi, hi va haver arbres, com els de la pineda de Gavà, que no van poder resistir el pes de la neu. Les plantacions de flor del Maresme van rebre força i, fins i tot, hi va haver hivernacles que es van esfondrar.
Les privacions de l'època i els hàbits de vida diferents dels d'ara van fer que, depenent dels casos, la nevada es passés sense fer grans escarafalls. Ho demostren opinions com la de Sebastià Juanola, ara alcalde de Rupit (Osona), que tenia aleshores 20 anys: «No recordo haver passat grans dificultats; llavors, quedar incomunicat vuit dies tampoc era un drama». I hi afegeix que «la gent tirava del que tenia al rebost, es menjaven moltes patates i cansalada, tothom tirava del que podia».
Una última imatge: a Barcelona, la neu no va marxar del tot fins al dia de Reis. A Vic, que hi havia nevat menys, n'hi va haver fins al 4 de gener. Però, després de tot plegat, sobrevé la pregunta: i ara, podria passar? El meteoròleg Sergi Corral respon: «Sí, pot passar». Per començar, si de nevades com aquesta se'n veuen una cada 100 anys, aquest segle XXI ens en tocaria una. D'una banda, «la tendència és que cada cop faci més calor, però també hi ha la tendència, a l'hivern, que la pluja augmenti», segons els indicadors climàtics del Servei Meteorològic. La conclusió sembla clara: malgrat els avenços de tota mena d'aquest mig segle, continuem abocats a estar pendents del cel. I dels seus capricis. Han recollit i elaborat informació per aquest reportatge Anna Aguilar, Jordi Alemany, Rosa Maria Bravo, Ramon Esteban, Teresa Màrquez, Mercè Ribé, Joan Tort i Marta MembrivesTotes les fotografies d'aquella nevada excepcional i els testimonis directes de Josep Sánchez, Ricard Carreras, Joan Rossell, Joan Aldrufeu, Jaume Ruy, Manel Ferrer, Enric Guillén, Josep Lluís Fernández i Josep Maria Massip, a l'edició el paper de la revista Presència.