Dret a decidir

És inherent al ser humà el voler decidir en tots els àmbits de la vida. Volem triar la professió, la parella, on viure, en què creure… Aquesta voluntat és extensible a tot tipus d'entitats com ara famílies, associacions, empreses i organitzacions polítiques com són els pobles, ciutats, nacions o estats nació. Cap d'aquests tipus d'entitats vol dependre en allò que els afecta directament de la voluntat de subjectes aliens. Per exemple les empreses volen tenir el deute just per no dependre de les entitats financeres; tampoc volen tenir compromeses les vendes amb un sol client o les compres amb un sol proveïdor ja que perdrien autonomia i, per tant, perdrien el control del seu futur. Si partim de la premissa que l'individu més interessat en el seu propi bé és ell mateix, aleshores és lògic pensar que aquest vulgui assolir/conservar la màxima independència possible. No puc deixar de preguntar-me per què un català o un partit polític català pot preferir una Catalunya dependent. Per a mi hi ha dues explicacions possibles. La primera és que aquest individu o partit no consideri que Catalunya sigui una societat amb identitat pròpia. D'això se'n diu ignorància. La segona és que tot i conèixer els fets i trets diferencials que ens defineixen com a nació, aquest individu o partit opti per negar-los primer i anihilar-los després. D'això se'n diu violència i té origen en el rebuig a la diferència i en el sentiment de superioritat. El dret a decidir que anhelem els membres de la societat catalana, a part de ser un signe de maduresa col·lectiva que hem trigat massa a fer arribar, també és l'exercici civilitzat i democràtic de contrarestar aquestes actituds poc evolucionades i pròpies de moments històrics no gaire allunyats en el temps.