Infraestructures. A FAVOR. EN CONTRA. A FAVOR. EN CONTRA
2h 13m BARCELONA 30 euros GIRONA Ja seríem a Saragossa
El preu d'anada de Girona a Sants amb cotxe és de prop de 30 euros, entre gasolina i peatges, mentre que el bitllet del TAV val 16,70 euros
Amb l'alta velocitat, només 38 minuts separen les dues ciutats
La durada del viatge amb vehicle privat depèn de molts factors, però com a mínim es triga una hora i mitja
La possibilitat de recular, baixar quan vols i no estar sotmès a cap horari que no sigui el que t'has marcat tu mateix.
No pots distreure't amb res més que no sigui la ràdio. I es tarda molt, tot i que les hores que hi ha a dalt inclouen la parada per esmorzar.
Si t'agrada conduir, aquest deu ser un argument a favor. Com a mínim t'hi estaràs una hora i mitja i amb el TAV ja seria a Saragossa.
El preu. Amb el TAV el bitllet val 16,70. El preu marcat a dalt (30 euros) inclou gasolina, peatges i l'esmorzar, i és només d'anada.
D'entrada he de dir que no m'agrada conduir. Que m'estimo més que em portin, i que, posats a triar, hauria preferit anar amb tren, però en aquest seguit de comparatives entre tren, TAV i cotxe em va tocar la palleta més curta, què hi farem. De tota manera, estic decidida a trobar els avantatges al cotxe. El repte no és fàcil. Surto a les nou i deu minuts, igual que els meus companys que tenen la mala sort d'anar amb tren. Aviat ja comprovo quin és el primer avantatge en això d'agafar el cotxe: al cap de cinc minuts de conducció m'adono que m'he deixat el moneder a casa, i he de recular. Oi que val la pena pilotar la teva pròpia màquina? A més, també he pogut triar del tot l'hora de sortida. I no com els meus soferts companys, que s'han de regir pels horaris aleatoris que ha posat l'empresa.
Enfilo l'autopista i poso la ràdio. Sembla que, posi l'emissora que posi, el tema del dia és el TAV. Monopolitza les tertúlies, i en busco alguna que no em recordi constantment que m'ha tocat el pitjor sorteig. Tret d'una emissora que em sembla que resen, la tertúlia sobre corrupció a la SER, i algunes cançonetes pop impresentables, l'únic oasi és Catalunya Música.
El paisatge tampoc no és gaire variat. Verd a la dreta, verd a l'esquerra. Obres de l'enllaç de l'eix amb l'autopista i més verd... ah, i algun reclam d'una dona amb una lluna immensa, i un altre perquè visiti Sils i els seus estanys.
Poso la velocitat fixa del cotxe a 130 quilòmetres per hora. Digueu-me lenta, jo m'estimo més dir-ne prudència. Respectaré escrupolosament els senyals de velocitat. I això em porta el primer inconvenient: la gent que respecta les normes de trànsit sempre es trobarà amb el fatxenda de torn que s'amorra al darrere i fa llums. Doncs que s'esperi que acabi d'avançar un camió als meus 130 km. Quan em passa pel costat, com marca el codi no escrit de tot conductor que es preuï, el conductor rival i jo ens mirem desafiadorament, i ell m'ensenya el dit. Segur que al conductor del TAV cap més tren l'avança. Deu ser molt avorrit. Més o menys, com fer un solitari a cartes. Quina gràcia té jugar si no tens a qui desafiar?
La meva velocitat també em permet gaudir del paisatge, que ja hem quedat que era molt variat. A 295 km per hora els soferts usuaris del TAV deuen sentir-se com si els passessin una pel·lícula en fast forward.
Necessito aturar-me per anar al lavabo i esmorzar. En això deu tenir avantatge el tren: no cal que s'aturi perquè puguis fer un cafè. El primer disgust són els preus: els entrepans no baixen de 5 euros, dos ous amb dues tires de bacó en valen gairebé 7. Acabo amb el més baratet: un cafè amb llet i magdalena per 3,95. El del meu costat no n'ha sortit tan ben parat: un entrepà i un Aquarius superen els 8 euros. Ens tornen a arrissar al peatge: 7,20 euros. Això sí, gairebé no hi ha cap cotxe. Tothom deu ser al tren.
Un altre avantatge: m'he posat al dia amb els carrers de Barcelona. M'he hagut de –diguem-ne– documentar abans de sortir, amb el patrocini de Google Maps i alguna aplicació de l'Iphone. No tinc GPS.
Circulo sense problemes fins que començo a sospitar que l'aplicació del mòbil em vol desviar, no me'n refio –recordem que van acomiadar el paio dels mapes els d'Apple per portar gent al desert– i faig allò que s'ha fet tota la vida: pregunto a algú que passa caminant. A les 11.33 h sóc a Sants.