“La societat encara creu que el suïcidi és un acte lliure”

És l'altra víctima del suïcidi. El que pateix aquesta mort i en queda marcat. Generalment, es parla de supervivents en casos de tragèdies i d'accidents. Però la psiquiatria considera que viure de prop un suïcidi és una tragèdia i que les persones que han de superar aquesta vivència també són supervivents. Solen ser familiars, però també hi ha amics, veïns, companys de feina...

El suïcidi és l'única mort en què la societat adjectiva la persona que mor, perquè es creu que és un acte lliure. Però fer aquest tipus de judici és com invalidar tota una vida.

No, no ho és. I no ho dic jo, que sóc mare d'un fill que va morir per suïcidi, ho diuen els especialistes, després de conèixer-ne molts casos. Des de fora, pot semblar un acte lliure, on només compta la voluntat d'aquella persona. Però el cert és que tots voldríem viure, el que passa és que hi ha persones a les quals la vida no aporta la solució que necessiten en un moment donat. L'única sortida que hi veuen és la que els porta cap a la mort.

Amb molta paciència i exterioritzant-los. Cadascú ha de fer el seu propi dol i s'ha de respectar molt el temps. Hi ha qui plora, qui calla, qui verbalitza la ràbia... Cal acompanyament perquè les emocions flueixin i no quedin encapsulades.

Des del principi, intentes anar enrere i analitzar quina influència has pogut tenir, amb les teves paraules o amb la teva conducta, en la decisió suposadament lliure de la persona suïcida. Al final, arribes a la conclusió que no ho tenim tot sota control, però que la societat te'n fa responsable i et culpabilitza.

De suïcidis n'hi ha hagut tota la vida, però si ja ens costa parlar de la mort... El suïcida és l'única persona que atempta contra el do diví de la pròpia vida i això encara pesa. Fins a començaments dels vuitanta, les persones que morien per suïcidi no eren enterrades als cementiris i de manera excepcional deixaven entrar els fèretres a les esglésies.

Comporta una certa vergonya social perquè és una mort que no hem estat capaços d'evitar entre tots. Fa uns mesos, un home gran que va quedar vidu i amb un fill discapacitat a càrrec va matar el fill i després es va suïcidar. Això, socialment, és una vergonya.

Hem de començar a trencar el tabú: el suïcidi existeix, se n'ha de parlar i s'ha de prevenir. Cal sensibilització social i fer programes de detecció precoç de les persones en situació de risc. El dolor que causa perdre algú per suïcidi és el pitjor que et pot passar a la vida.

Sí, perquè és una mort antinatural, que no toca. Hi ha un sentiment de culpa afegit pel fet d'haver sobreviscut al teu fill. Fins i tot culpabilitzes les persones més grans que continuen vives perquè haurien d'haver marxat elles. És molt dur.

El procés et porta a donar-hi mil voltes. Però arriba un moment en què veus que no val la pena, perquè l'única explicació la tenen els que marxen. Els vius necessitem respostes per a tot, però això se'ns escapa.