“El pare va morir a Argelers i no havia pogut dir-li adéu”

Sí, això diuen [somriu].

Estava a punt de fer-ne 10.

Sí. Recordo sobretot quan van bombardejar la Pirelli, el febrer de 1938. A la fàbrica es feia llavors material de guerra i la meva mare hi treballava. Nosaltres vivíem al barri de Mar i, al nostre carrer, les galeries de les cases donaven a la Pirelli. Van llançar la bomba quan jo estava posant la verdura al foc per fer el sopar. Era sola a casa i llavors vaig sentir un fort estrèpit. Vaig anar d'una paret a l'altra i es va ensorrar el sostre. Hi havia runa, però vaig poder arribar fins a la porta i vaig marxar a casa dels avis, que vivien a prop nostre. Ho recordo com si fos ara mateix.

El meu pare va anar a buscar-la i la va trobar plena de vidres i de pols, però no li va passar res. Quan vam poder tornar a casa, el pare va obrir la galeria i hi va trobar un tros de metralla, un ferro tot cargolat. Si jo hagués sigut allà quan va caure la bomba, hauria mort. Les cases que tocaven a la Pirelli van quedar totes afectades i l'Ajuntament va oferir una masia a les famílies fins que vam poder tornar a casa. Nosaltres ens vam mudar poc després.

El meu pare era republicà, i quan van entrar les tropes franquistes va haver de marxar. Era ferroviari i no havia pogut anar a la guerra perquè era epilèptic, però estava a la rereguarda i es cuidava d'enviar els paquets al front. Van aconsellar-li que marxés perquè era un membre destacat. I ja no va tornar.

No, i no es va poder acomiadar de mi. Els meus germans eren a casa, però jo havia marxat a un refugi antiaeri amb una família que em cuidava quan la mare treballava. Vam estar quatre dies allà i vam sortir quan vam saber que havien entrat les tropes franquistes. En arribar a casa em van dir que el pare havia marxat a França. No vaig poder dir-li adéu, és el que més m'ha marcat.

Sí, per carta. El pare, però, va acabar al camp d'Argelers. Estava situat en una platja i quan pujava la marea els arribava l'aigua al coll. Va caure malalt i va morir a l'hospital de Tolosa. Des que ens en vam assabentar, vaig voler saber on era enterrat i, quan la meva filla tenia 13 anys, vam anar a Tolosa i vam trobar el cementiri. Vaig quedar satisfeta, perquè ara ja sé on és el pare.

No se'm fa difícil recordar tot això. Jo només vull que no hi hagi una altra guerra, perquè mira que també vam passar gana...

M'agrada perquè pots explicar les teves vivències i també anem a escoles i instituts per fer xerrades.

Sí, han de saber que nosaltres no hem tingut la vida tan fàcil com ells. Han de conèixer la història per comprendre-ho i reflexionar.

De vegades sento persones que diuen que la guerra ja ha passat i que el fet de recordar s'hauria de deixar córrer. I a mi m'agradaria dir-los quatre coses. Per què ho han de dir? És la història d'una guerra que ha passat i cal explicar-la.

Fins ara hi creia, però ja no. Els polítics s'han fet rics a costa de la gent pobra. Preguntes i tothom s'ha desenganyat de la política. I jo també.

Jo no sé si seria bo ser independents o no ser-ho, però penso que la independència no ens la donaran mai. No veus que sempre hem sigut la mamella?