L'os teatral d'Ibsen

La presentació d'aquest muntatge, brou de tota la dramatúrgia del pare de teatre modern, és freda com el marbre. L'acció se situa en un espai conceptual net, blanc hospital en l'espai del balneari; incorpora les imperfeccions de la pedra en l'escena de la retrobada; i puja a una passarel·la inestable com a colofó del pax vobis mortuori.

És un treball de personatges molt esquemàtic, deixat a l'essència, a l'os. Tots els protagonistes estan disconformes amb la seva vida i busquen la sortida en la fugida cap a dalt de la muntanya: Esperen divisar les meravelles del món. Per uns, serà el plaer, la riquesa, la superficialitat ben portada. Per altres, serà veure sortir el sol per primer cop junts, escometre's contra una natura enrabiada, deixar-se esculpir pel seu destí fatal.

La posada en escena de Ferran Madico, doncs refreda les emocions en el marbre blanc. Els exposa objectivament i els dissecciona. Els personatges tenen una evolució, com la de Maja Rubek (Esther Bové), que anirà descordant-se la jaqueta i acceptant el risc en l'animal que porta a dins. També la misteriosa senyora de viatge (Cristina Plazas) mostra anades i vingudes de la bogeria a la serenitat més desoladora. El caçador terratinent (Ernest Villegas) és tot cor primari. Lina Lambert, una ombra amb imant. L'escultor Rubek (Lluís Marco) efectivament actua com la pedra que cau al llac: Un cop presa la decisió, els cercles concèntrics rebenten la falsa calma de l'entorn. Tot és cerebral, i no ajuda perquè el públic se sumi a la trama. S'ho mira com una estàtua, inert.