Modernisme femení

Tot i que Eugène Carrière, el seu professor, l'animava a endolcir la seva pintura, Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918) tenia una personalitat creativa vigorosa que els crítics d'art de la seva època no sabien definir d'una altra manera que amb adjectius masculins. Que si era una artista “de força viril”, que si la seva pinzellada estava endimoniada per un signe mascle o, com va escriure Folch i Torres: “al revés de la majoria de les pintores que pequen d'una tendència a les suavitats, ella peca de dura”. I d'això se'n van ben aprofitar anys després alguns malvats, destrossant les seves obres amb firmes masculines de molta més cotització, per exemple la de Ramon Casas. Cosa que demostra que Lluïsa Vidal va ser una artista amb talent.

Què va passar després? Doncs el que passa tan sovint en aquest país. Després de la seva mort, als 42 anys, víctima de la pandèmia de grip, l'anomenada grip espanyola, que també es va endur Klimt i Schiele, ningú o gairebé ningú va voler saber res d'aquella artista llançada i dels seus notables èxits (encàrrecs a dojo, exposicions i inclús premis), tan desafiadors en un món artístic regnat per homes. No va ser fins el 1996 que la investigadora nord-americana Marcy Rudo va quedar hipnotitzada pel llegat de Lluïsa Vidal, en va escriure una excel·lent biografia i en va comissariar una exposició, el 2001, organitzada per la Fundació la Caixa que, incomprensiblement, no es va exhibir a Barcelona (es va veure a Granollers, Vic, Lleida i Girona).

Barcelona, la ciutat que va fer possible que aquesta dona vital i optimista –això sí, d'una família burgesa que li va posar totes les facilitats i més– es pogués dedicar professionalment a l'art, un fet insòlit fins llavors. La seva obra es va desmarcar dels temes tradicionals de les dones pintores, els florals, dels quals en va ser virtuosa una altra interessant artista de l'època, Pepita Teixidor, amiga seva. Lluïsa Vidal es va decantar per la pintura de gènere i el retrat.

I ja no hi ha res més a dir de la seva apassionant vida i obra? Sí, molt més, tal i com ara demostra Consol Oltra Esteve en un nou llibre, Lluïsa Vidal. La mirada d'una dona, l'empremta d'una artista (Salvatella Editorial), en què aplega unes quantes desenes d'obres fins ara desconegudes i de localització incerta de la que va ser la pintora més destacada del modernisme català. Oltra ha fet una pentinada meticulosa en col·leccions particulars, la majoria de Barcelona, on s'atresoren peces de primera categoria de Lluïsa Vidal. “He localitzat moltes peces, però intueixo que encara n'hi ha moltes més per descobrir. Queda molta recerca per fer”, exclama.

Les dones artistes escassejaven, però n'hi havia més del que avui se'ns fa creure. I, d'entre totes, Lluïsa Vidal era la més especial, potser també la més aventurera, o menys poruga, perquè als 24 anys se'n va anar tota sola a París per formar-se. “Ella no volia pintar com a hobby, ella volia viure de la pintura. Per això, segurament, no es va casar, sabia que el matrimoni significava renunciar a la seva passió”, subratlla Oltra. No consta que es relacionés amb els grans tòtems de l'art modernista (potser amb qui més amb Ricard Canals), i de fet la seva pintura hi té poc a veure. “La seva mirada és de dona. Ella és una més en el món de les dones, i per això la seva obra és tan genuïna. Pintava les dones amb naturalitat, no té res a veure amb com les pintaven els homes”, emfasitza.

L'estudi d'Oltra llueix un pròleg de Francesc Fontbona en el que convida a fer una bona sacsejada a la història de l'art català per reivindicar decididament noms com el de Lluïsa Vidal; “la nostra història no és només la història de quatre mites sinó de desenes de bons professionals artistes, cada un d'ells aportant la seva personalitat al panorama dins de les arts del passat”. Els mites, és clar. El MNAC custodia alguns dels llenços més importants de Lluïsa Vidal (els retrats de les seves germanes, donats per la mateixa família), però no n'exhibeix cap a la col·lecció permanent.