Prou

L'amic Josep Cuní va fer famós el crit de “prou” –fins a tres vegades repetit–, un dia que en un dels seus programes es va trobar amb una entrevistada que parlava i parlava i no parava de parlar i se sobreposava fins i tot a l'oratòria del mateix presentador, que com tothom sap és incommensurable, a més de brillant. La senyora primer no es va donar per al·ludida i va anar amortitzant l'aparell parlador però al tercer “prou” va callar, es va amansir i ara no recordo si l'entrevista va continuar amb ella més assossegada o si en Cuní li va dir directament que toqués el dos.

Jo demano un “prou”, vingui d'en Cuní o vingui de qui sigui. Un “prou” que faci callar l'actual xerrameca, que va a més i corre el perill de deixar-nos atabalats i sense tocar vores. Escoltes una tertúlia a la ràdio o a la televisió, i et trobes amb uns senyors que parlen i criden manifestant unes indignacions que ha arribat un punt que no saps si es projecten contra la corrupció, contra el cas d'espionatge Vicky, Alícia, Barcelona, contra l'espionatge en general, contra el rei i la seva amant, contra el govern, contra l'oposició, contra l'estafa de les preferents, contra el Vaticà, contra Brussel·les, contra tot a la vegada o contra què. Jo mateix, en situació de tertulià, em faig el natural embolic i em noto de vegades cridant per fer-me sentir per sobre del company que crida més. És en aquests moments que trobo a faltar un “prou”, però no un “prou” dirigit a aquella tertúlia o aquell opinant concrets sinó a totes les tertúlies i tots els opinadors a la vegada, un “prou” que faci un efecte silenciador semblant a aquell plat que cau a terra i es trenca al moment en què els comensals d'un restaurant criden com desesperats i ningú no sent ja ningú. Parlem massa.

Truques a algú i sempre està reunit. Jo tinc dit que si de cada reunió que es fa al món al llarg del dia sortís només una única cosa positiva s'haurien acabat les guerres i la fam. Les tertúlies i les opinions representa que haurien de servir per fer plegar la corrupció i els banquers, però ja es veu que no. Per tant, silenci. Posem un disc, una mica de música. O diguem-ho d'una altra manera: que tots els tertulians i opinadors diguin un sol i simultani “prou” sense matisos ni afegits contra els desgraciats que ens han dut fins aquí. I després, el disc.