Opinió

A cremallengües

Què en sabia, Albert Camus, del català?

Sembla, doncs, difícil que el futur premi Nobel no hagi tingut una relació com a mínim passiva amb la llengua catalana.

Joan-Lluís Lluís / [email protected]


ntre les ocasions perdudes que em saben greu, hi ha la de no haver gosat parlar amb Víctor Alba, un dia d'estiu dels anys noranta en què vam coincidir en una fira del llibre de la Cerdanya. Aquest periodista (1916-2003), que va viure i treballar successivament a Barcelona, París, Ciutat de Mèxic i Nova York, havia estat un col·laborador proper d'Albert Camus al diari Combat a finals dels anys quaranta i era potser l'última persona viva a poder testimoniar la realitat de la relació de Camus amb la llengua catalana. Se sap que Camus, nascut el 1913 a l'aleshores colònia francesa d'Algèria, va ser educat en part per la seva àvia, Catalina Cardona, menorquina pobra que havia emigrat el segle XIX. La mare de Camus, Catherine Sintes, vídua i analfabeta, era doncs una emigrant de segona generació en un context nord-africà en què la llengua catalana era bastant present en certs barris populars, gràcies a un corrent migratori fornit, essencialment de Menorca i el País Valencià. Sembla, doncs, difícil que el futur premi Nobel no hagués tingut una relació com a mínim passiva amb la llengua catalana, una llengua evidentment exclosa del tot de l'escola francesa i de les relacions socials més formals.

La relació més coneguda de Camus amb el català passa per Joan Maragall, de qui va traduir al francès Cant espiritual i Soleiada (publicats a la revista Le Cheval de Troie el 1947). Una traducció, però, que va realitzar en col·laboració amb Víctor Alba, i per això Alba podia haver estat la persona amb qui Camus més va parlar mai de llengua catalana... Segons va escriure Joan Fuster en un article a El Correo Catalán del 1962, la iniciativa de la traducció venia de Víctor Alba, i hi va afegir que, «de les explicacions que el periodista donà de la seva gestió, es deduïa clarament que Camus només tenia una idea molt rudimentària de la llengua de la seva senyora mare». Ara bé, segons va escriure l'universitari Xavier Vall a la Revista de Catalunya (núm. 110, 1996), «la idea de traduir Maragall va sorgir del mateix Camus (...). Víctor Alba elaborava una primera versió dels poemes i després es reunia amb Camus al seu despatx de les Éditions Gallimard, on la revisaven confrontant-la amb l'original». Valls s'acorda amb Fuster per dir que Camus «només entenia parcialment el català, més per proximitat a les altres llengües romàniques que perquè l'hagués sentit a la família». De fet, en un article a Pont Blau del 1957, Alba va deixar escrit de manera molt concisa quin tipus de relació mantenia Camus amb el català: «Recordant el que li havia dit la seva mare, Camus podia desxifrar el català.» Desxifrar-lo, sí; parlar-lo, no.

Albert Camus és un producte típic de l'emigració que oblida la llengua d'origen de mica en mica. La tercera generació, que ell representava, en general ja només en tenia un coneixement passiu, amb poc pòsit emocional i sense ni plantejar-se poder recuperar-la. El desconeixement de Camus, doncs, era banal. Podria semblar menys banal que cap periodista no li fes mai cap pregunta sobre aquesta eventual relació. Això, però, és degut al menyspreu ordinari que, a mitjan segle XX, qualsevol intel·lectual francès sentia envers una llengua que, literalment, no semblava ser res.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.