Manta curta

Un amic em fa notar que, tot i acostar-se Sant Joan, se senten pocs petards. Tants que n'esclataven anys enrere. L'amic ho celebra. Diu que també ho celebra el seu gos, i com que vivim en la zoocràcia, si es pot anomenar així la preeminència dels animals domèstics en la vida quotidiana, em sembla que està més content pel gos que per ell.

Un altre amic ha llançat la iniciativa de destinar aquest any a obres solidàries els diners amb què compraríem els petards. La idea sembla en principi bona, però: ¿que no tenen dret els venedors de petards a donar també part dels seus beneficis a Càritas? Si ens fem abstencionistes de la pirotècnia els comerciants de focs artificials no faran calaix i el que haurem guanyat per un cantó ho haurem perdut per l'altre.

Dissabte em vaig fer present a la discoteca Vinizius de Mataró. Feia molts anys que no entrava en un establiment d'aquests. Hi vaig anar convidat pels seus propietaris, que a primera hora de la nit, quan encara no han arribat els clients, organitzen de tant en tant uns sopars a peu dret. És una discoteca pensada per a gent gran. No tant com jo, però amb la trentena superada i fins i tot molt superada. Un dels socis, en Quim, em va explicar que el negoci ha afluixat perquè amb la crisi els pares, que són els seus clients, donen als seus fills, setmana sí, setmana no, els diners que destinarien a Vinizius perquè ells també puguin sortir. Em retreu que els diaris haguem fet tant alarmisme amb la crisi: “Heu aconseguit que la gent es retragués, i em sembla que ni vosaltres hi heu guanyat perquè la gent no vol llegir tantes catàstrofes.” No dic que no. En Quim em presenta el venedor d'una concessionària de cotxes: “Ara sembla que les vendes s'animin, més que res perquè els cotxes es fan vells i s'han de recanviar.” Em diu que els cotxes senzills tenen poca sortida perquè els potencials compradors són els més afectats per la crisi. “Tampoc en tenen els cars perquè existeix un pudor a sortir al carrer a fer els faraons amb segons quin model.” El concessionari em defineix la situació com un peix que es mossega la cua però jo més aviat penso que vivim en el dilema de la manta curta: si ens volem escalfar el cap ens destapem els peus i així és molt complicat dormir.