Crisi i canvis d'hàbits en el consum

La constatació que les denominades marques blanques, tècnicament conegudes com a “marques de distribuïdor”, estan guanyant la partida als prestatges dels supermercats i les grans superfícies, és el reflex d'una política comercial de preus iniciada molt abans que comencés la crisi però que amb la recessió econòmica s'ha aguditzat per una necessitat dels consumidors de comprar més barat combinada amb l'obligació de les empreses del sector d'evitar una caiguda del volum de negoci. La situació, d'entrada, no hauria de ser negativa per als clients, ja que obtenen a uns preus més raonables uns productes que, teòricament, mantenen els estàndards de qualitat exigibles.

Això no obstant, els efectes col·laterals d'una lluita que en realitat no és en benefici del consumidor sinó entre els fabricants i els distribuïdors pels millors llocs als prestatges, pot acabar comportant a mitjà termini una davallada de la qualitat i una crisi en el sector de la indústria alimentària. Sense poder explotar la imatge de marca, és cada cop més difícil obtenir els recursos necessaris per continuar treballant en el camp de la recerca i la innovació. Una situació que, al final, pot acabar afectant tota la cadena productiva en un pervers i imprevisible efecte dominó difícil de regular sense afectar la lliure competència. Caldrà veure com evoluciona en els pròxims anys el progrés de les marques blanques, però la situació més raonable seria un equilibri en què els fabricants poguessin continuar sent alguna cosa més que els proveïdors a preus cada cop més baixos de les empreses de distribució. Hi guanyaria tothom o, en tot cas, ningú no hi perdria d'una manera irreversible.