Vigílies

Jo a hores d'ara em veig incapaç de preveure com acabarà tot plegat: quan serà la consulta, si hi haurà una o més preguntes, si es farà en una data o en una altra, quin resultat oferirà l'escrutini o si anirem a unes eleccions anomenades plebiscitàries. No puc fer cap vaticini, primera perquè no sóc endeví, segona perquè sempre que faig projeccions acostumo a equivocar-me –jo sóc un simple cronista–, i finalment perquè ara, passada la festa de l'Onze, és l'hora de l'actuació dels polítics. Ells, amb ciència, desplegament diplomàtic i administració del temps sabran el que cal fer, i nosaltres ja els direm si ens convencen o no.

La Carme Forcadell, organitzadora en cap de la Via Catalana de l'altre dia, sembla que ho tingui més clar. Quan se li pregunta quina acció creativa ens prepara per l'Onze de Setembre de l'any que ve que pugui superar la Via d'aquest any o la manifestació de l'any passat, respon que aquell dia no hi haurà res, almenys res de reivindicatiu, perquè la consulta ja haurà estat un fet. I si encara no ho ha estat, ens trobarem en campanya electoral. Ja ho veurem.

De moment no ens podrà treure ningú la festa i l'alegria de la Via de dimecres. Quan observes altres països, no en veus cap que disposi d'un cens de gent amb un projecte creatiu i una esperança, ni tan sols entre els polítics. Tots estan instal·lats, si no en la resignació, en l'anar fent i el tapar forats. Aquí esperem els Reis. Quan uso aquesta expressió desprestigiada no vull dir que siguem uns il·lusos que creguem en quimeres sense carnadura real sinó que vull dir que els millors dies de festa són producte de grans vigílies. Els diumenges són bons perquè abans hi ha hagut el dissabte i les revolucions són efectives perquè abans s'ha viscut l'emoció de la prima de la rivoluzione: “Chi non ha vissuto negli anni prima della rivoluzione non può capire che cosa sia la dolcezza del vivere.” Ho va dir Talleyrand però jo ho vaig aprendre de la pel·lícula de Bertolucci.

L'altre dia els deia que durant la Via em vaig situar prop d'una ermita per sentir-ne les campanes. En Josep M. Clariana, arxiver municipal “torracollons”, com ell mateix es defineix, m'escriu per dir-me que només en podia sentir una perquè la construcció religiosa no en té més. Bé, doncs jo en vaig sentir moltes.