La unitat del catalanisme polític

El debat de política general d'enguany ha posat en escena els reptes de Catalunya: la pobresa i la precarietat social; la fragilitat dels serveis públics (sanitaris, educatius, el foment a l'autonomia personal i el suport a la dependència; les pensions i la renda mínima garantida); el model econòmic molt depenent de les exportacions i del turisme; el debat energètic, la regeneració democràtica i com fer possible la consulta.

Si fem una anàlisi del que s'ha publicat, sembla que els parlamentaris debatem en exclusiva a l'entorn del dret a decidir. La proximitat de la diada hi ajuda.

Però voldria fer la meva radiografia de l'últim ple de política general a propòsit de la qüestió nacional. Vull fer algunes reflexions i propostes, expressant dubtes en obert.

El discurs del president Mas va ser clarament rupturista amb Espanya, independentista i, per tant, aliat amb ERC i amb el seu president, Oriol Junqueras, i amb la CUP (encara que la geografia final per a ells fos els Països Catalans). Hi ha qui ja parla de la Convergència Republicana de Catalunya. Podríem dir, doncs, que 74 diputats són clarament independentistes? Les declaracions recents –les paraules fermes de Duran i Lleida, malgrat el mutisme i la disciplina parlamentària interna d'Unió Democràtica, i d'alguns diputats de Convergència que, en privat, afirmen que estem posant el carro davant dels bous– ens indiquen que a CiU hi ha diversitat més enllà de la unitat que exemplificava el discurs de Mas.

El PSC i IC-EUiA (33 diputats), que estan a favor del dret a decidir, proposen federalisme o estatus propi però reconeixen que en les seves bases electorals, i als càrrecs electes, hi ha diversitat en l'eix nacional.

I finalment Ciutadans i el PP (28 diputats, que representen el 20% dels votants en les darreres eleccions catalanes) defensen l'unionisme i estan en contra del referèndum.

Si fem l'anàlisi dels diputats que estan a favor de la consulta –atenent als programes electorals de les darreres eleccions, la resolució aprovada el mes de març passat i la comissió parlamentària– hem d'afirmar que 107 diputats, el 80% de la cambra (CiU, ERC, PSC, IC-EUiA, CUP, que entre tots van rebre més de 2,6 milions de vots, un 72% del votants de les autonòmiques de 2012) estan a favor del dret a decidir. Són dades coincidents amb el que diuen les enquestes però vam tornar a escapçar aquesta àmplia majoria per una altra de 84 diputats –el 62% de l'hemicicle: CiU, ERC, IC-EUiA i la CUP (sense el PSC), que representen el 58% del vots, 2,1 milions de persones, menys plurals territorial i socialment– en una segona resolució que posa data pel 2014 i trasllada immediatament el debat al Congrés, sense donar temps a la comissió del Parlament i sense voluntat de voler fer pedagogia a Catalunya cap endins, a Espanya, i a Europa.

La proposta a l'entorn del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderada per l'expresident del Parlament Joan Rigol i aprovada per més de 800 entitats (sindicats, organitzacions empresarials, entitats del tercer sector, associacions veïnals, culturals, de professionals, esportives, generacionals, municipals, etcètera) era la que considero que calia haver aprovat en exclusivitat en aquest ple per donar un mandat clar a la comissió parlamentària, amb la finalitat de treballar al voltant de les bases legals, l'estratègia d'acords, la pregunta, les respostes i el calendari de la consulta. Tal com diu l'essència del pacte, “Tothom és necessari per donar suport a l'expressió democràtica del dret a decidir”.

A la vida no es pot devaluar l'esforç de suma, d'agregació política i social. El president Mas, com a cap de govern, sap que associar la consulta a la independència dificulta el diàleg i l'acord i afavoreix el frontisme. Necessitem un president Mas que faci de Rigol, o que es complementi amb el president Rigol, per dialogar amb les classes polítiques espanyoles, per establir un diàleg franc amb la societat espanyola.

Malgrat el que va passar al darrer ple de política general proposo:

Primer: unitat des de l'àmplia majoria plural a l'entorn del Dret a Decidir a Catalunya. Millor 104 (el 80% dels diputats i el 72% del vots) que 84 (el 62% del ple i el 58% dels vots); i millor amb la majoria social, independentista o no, que vol la consulta per un principi democràtic que no es contraposa amb les eleccions. La societat ha superat la política, però malgrat tot, reclama unitat en aquest i molts altres temes, econòmics i socials.

La comissió parlamentària ha de treballar a fons per articular les conclusions. Sempre he defensat que el PSC ha de tenir un paper no subordinat sinó de lideratges compartits, per garantir el pluralisme.

Segon: superar la paret del no a la consulta del PP i el PSOE. En absència d'un Cameron, urgeix sumar política i societat. Reunir persones de prestigi reconegut, que representin la pluralitat de la política catalana i espanyola, i buscar camins democràtics. Fins al 1979, el PSOE era partidari del dret d'autodeterminació dels pobles, de Catalunya, i així constava en el pacte d'unitat amb el PSC.

Hi ha alternatives a la independència per qui accepti la consulta? Teòricament hi ha alternatives com l'autonomisme immobilista o recentralitzador; l'autonomisme reformista; el federalisme simètric; el federalisme amb acceptació de la singularitat de Catalunya i el confederalisme. Tot i que considero que, probablement, Espanya ha de pensar avui que només hi ha una segona via alternativa amb vocació majoritària que pugui competir amb la independència: construir una Catalunya-Estat associat, federat, a Espanya. Potser caldria recuperar la modificació de la disposició addicional primera de la Constitució perquè Catalunya disposi d'una agència tributària i competències exclusives en molts camps com ara la llengua, la cultura, la política exterior... Caldria un pacte de sobiranies compartides amb Espanya i Europa.

Com diu López Burniol, és millor la consulta acordada amb Espanya que anar a unes eleccions que es convertiran en una independència sí o no. I l'endemà d'un Parlament, potser, de majoria independentista, què?

La solució és la política en majúscula. Les raons impeditòries jurídiques són una excusa, com diu el constitucionalista Rubio Llorente, l'Institut d'Estudis Catalans, el grup de juristes Praga (col·lectiu de catedràtics i professors de dret pel dret a decidir) o molts altres arreu del món, que defensen que l'actual Constitució permet o tolera la consulta.

El Canadà i el Regne Unit també obliguen Catalunya a mirar el Quebec i Escòcia, on el diàleg, la claredat i la racionalitat possibiliten l'acord.

El PSC mai no pot abandonar el catalanisme polític i el que uneix avui aquest catalanisme és el dret a decidir i la convocatòria d'una consulta. Proposo, doncs, construir una unitat sòlida, des d'una àmplia majoria política i social, per fer aportacions a una comissió estatal política, jurídica i civil, que busqui camins per a la resolució democràtica del conflicte. Una consulta i el contrast d'alternatives.

I necessitem no obviar el present, i menys des de l'esquerra. Sortirem de la crisi nacional i econòmica però no sé què passarà amb moltes persones, famílies i empreses. I potser haurem perpetuat un canvi de societat amb grans desigualtats i un model econòmic insostenible.