Espanya, amb llengua viperina
La Real Academia de la Lengua neteja, fixa i dóna esplendor a l'idioma espanyol curiosament des del fatídic 1714, any en què va intensificar-se la gran ofensiva centralitzadora contra tot allò que no fos de matriu, llengua i llei castellana. No és cap secret afirmar que els idiomes han resultat al llarg de la història armes poderosíssimes d'imposició i que Espanya acredita un incomparable historial en aquest sentit. La llengua, totes les llengües han estat, són i seran instruments de transmissió ideològica i jurídica. En aquest sentit, la fixació del significat de les paraules és bàsica per evitar dubtes i establir criteris. Precisament per això, sense formar-ne part, la RAE ha estat sempre un poderós aparell de l'Estat. Avui, quan les aspiracions de la nació catalana podrien estar més a prop que mai de portar-se a terme, la feina de sapador dels marmessors de la llengua evidencia que la guerra bruta contra Catalunya té fronts insospitats.
Canviar significats de conceptes polítics bàsics per acostar-los a la visió centralista i nacionalista espanyola és una operació que s'escapa, de lluny, del terreny de la lingüística i de la lexicografia. Els propòsits que s'oculten rere aquestes propostes de modificació de definicions tan sensibles no són només un atac amb mines de profunditat contra Catalunya, sinó també una falta de respecte per a la pròpia llengua castellana (amb molts parlants catalans) que corre el risc de ser manipulada i distorsionada al servei d'una ideologia política. La llengua espanyola és un patrimoni de la humanitat massa ric i valuós per intentar recuperar un paper d'eina imperialista que ja hauria d'haver quedat enterrat en les pàgines més fosques de la història.