La casa de la vila és considerada com el lloc en què els regidors i l'alcalde decideixen el que consideren millor per fer funcionar l'administració i els serveis municipals. A qualsevol ajuntament l'administració té un cost no inferior a la meitat del pressupost, motiu pel qual avui, en una societat democràtica, és més normal que mai que els ciutadans vulguin saber en què es gasten els seus diners. Els ajuntaments constituïts a la mort del general Franco van seguir governant a l'espera de noves eleccions, però canviant la pràctica, fent una lectura democràtica de la legislació anterior a l'hora de la cerca de solucions. Les entitats de veïns i l'Ajuntament dialogaven. La democràcia va portar inicialment la pau social. Vàrem tenir moments gloriosos com les olimpíades de Barcelona el 1992 que van permetre obrir la ciutat al mar i renovar la infraestructura urbana. Però la crisi ens ha atrapat a tots. La desigualtat creixent també ha arribat als municipis. Molts ajuntaments amb poca població han vist caure la tributació i es troben en dificultat per tancar els comptes. Molts, atrapats en el deute.

El moment social avui demana contenció en la despesa sumptuària. Molta gent pateix gana, passa fred, no pot pagar la farmàcia ni el menjador dels fills que van a escola, les llars d'infants i de gent gran veuen com els diners no arriben. Les dificultats econòmiques són arreu. Tots els districtes de la ciutat tenen veïns i veïnes que pateixen el càncer de l'atur, amb el risc de perdre l'habitatge per impagament de quotes hipotecàries. Molts estudiants no poden pagar les matrícules universitàries. És realment moment que els ajuntaments es facin un plantejament més social. El municipalisme democràtic també volia i vol activar la participació ciutadana perquè el govern de la ciutat no es quedi en un consell de notables renovats electoralment cada quatre anys sense veure gaires canvis a les llistes electorals tancades. Tampoc té massa interès per a molts que s'abstenen l'elecció, quan resulta que l'alcalde no serà elegit pels ciutadans per sufragi universal i directe, ni els regidors districte per districte en les grans ciutats. Podríem arribar, pensen molts, a allò que Bobby Friedman qualifica com a democracy Ltd.

La nova llei de règim local en tràmit al Parlament vol actualitzar i adequar la normativa catalana al règim del nou Estatut de 2006 que estableix les competències pròpies dels municipis. Se segueix considerant el municipi com a institució local bàsica, com una administració més propera al ciutadà, eliminant duplicitats de competències. Se seguiran els principis d'eficàcia, qualitat, cooperació. Es revitalitzaran les comarques. Apareixeran les vegueries. La nova legislació potenciarà la transparència i la participació donant un paper més actiu al ciutadà en el disseny de les polítiques públiques. El bon govern com a exigència. Obligació de difondre informació d'interès general de manera objectiva. Sabrem l'organització i la gestió econòmica. Sabrem l'execució de la gestió, les retribucions, convenis i contractes, subvencions i ajuts. El nou govern municipal català serà un govern obert. Obligat legalment al diàleg permanent amb el poble. El dret de petició i el d'iniciativa popular, d'expressar opinions a les polítiques públiques reforçaran aquest nou plantejament de la democràcia a nivell municipal.

Ara caldrà activar el sentit social i reconstruir els pressupostos per a temps de crisi, a més de promoure una nova llei electoral sense llistes tancades, uns alcaldes i regidors elegits directament amb criteris de proximitat. La democràcia exigeix algunes correccions prou importants perquè sigui actual. La casa de la vila necessita variar continguts, maneres de fer i obrir les portes al poble.