En una de les poques vegades que va parlar, Guillem Gisbert va demanar ahir a la nit al públic de L'Auditori que ballés de la manera més estranya possible, i Manel va arrencar amb els acords de Teresa Rampell, mentre la paraula amor s'encenia i apagava amb bombetes, en una picada d'ullet kitsch. Eren dos quarts de deu de la nit, feia una hora i mitja que el concert a L'Auditori havia començat (“el primer a Barcelona en solitari des de fa molt temps”, va remarcar el cantant), però feia pocs minuts que tot el públic s'havia posat dempeus amb la cançó Benvolgut, la que obria el segon disc. I no és que calgués un vell hit, per sacsejar els espectadors. Els nou mesos de recorregut d'Atletes, baixin de l'escenari i la bona rebuda que ha tingut del públic es notaven amb cada nova cançó que sonava. La calma, el seny, tenien més a veure amb el tempo que imposava el repertori escollit: més un recital al principi, transformat en concert en els set o vuit darrers temes. Per escoltar les lletres, i emocionar-se amb el directe (Mort d'un heroi romàntic, La cançó del soldadet, Ai, Dolors...), i per picar de mans, aixecar-se o ballar de manera estranya en el tram final (Benvolgut, Teresa Rampell, Un directiu em va acomiadar, Al mar!).

És difícil imaginar-se un concert més al gust dels seus fans. Manel va interpretar íntegrament el seu darrer disc: en formen part els quatre primers temes que van sonar (Banda de rock, Ai, Yoko, Ja era fort i Desapareixíem lentament), i els va seguir El gran salt, del segon disc, en una estructura que s'aniria repetint, amb alternances més freqüents. Van acabar sonant quatre temes d'Els millors professors europeus i sis de 10 milles per trobar una bona armadura, a més de La gent normal, la seva versió de Common people, de Pulp. Manel va sumant anys i discos. Queden lluny aquells primers concerts, amb un sol disc acabat de sortir del forn: segurament per això, Guillem Gisbert parla menys, i acompanyat dels habituals Roger Padilla (que va cantar alguns temes), Martí Maymó i Arnau Vallvé van molt per feina, encadenant temes, que trien d'un cos de prop de quaranta cançons sòlid i variat. Alguns del darrer disc han calat fort en el públic: Banda de rock, A veure què en fem, Quin dia feia, amics... D'altres de més antics eren corejats pel públic mentre ho permetia el potent so que acompanya aquesta gira, més compacte i proper al pop-rock.

El temps passa, Manel es fa gran (en sentit artístic, no parlem d'edat) i les expectatives no han quedat decebudes. Ho demostren a cada nou disc, i ho provava el públic ahir, cantant i aplaudint amb entusiasme tant els temes nous com els vells. Potser algun dia ens preguntarem què se n'ha fet, d'aquella banda de pop, i si canten encara pel passadís aquells grans hits. Ara per ara, és hora de gaudir-los.