Dimissió als Mossos

En un estat de dret és imprescindible que la policia, per mantenir l'ordre, tingui un cert poder d'intimidació. Que faci respecte. I un cos antiavalots, per concretar, ha de saber ser contundent repartint algunes hòsties ben donades quan cal defensar la ciutadania d'aquells que cremen contenidors i rebenten vidres de botigues, vàndals sense justificació per més que puguem coincidir amb ells en alguna apreciació política. Tampoc estaria malament, per cert, que la Brimo hagués entrat de tant en tant en aquests últims anys en alguna entitat bancària per defensar-nos d'aquests esvalotadors encorbatats que ens han enfonsat l'economia cremant no pas contenidors sinó estalvis i petites inversions de gent de bona fe. Molts hauríem aplaudit les forces de l'ordre amb fruïció.

Però deixem de banda l'animositat i centrem-nos en l'assumpte: la policia cal que intimidi i es faci valer amb la força necessària. Tanmateix, la frontera entre respecte i por, i la línia que separa la contundència de la repressió és tan fina que cal que sigui escrupolosament respectuosa amb la proporcionalitat i l'observança de la llei i el seny. Tot allò que no ha passat en el cas de la senyora Ester Quintana. El seu ull és el nostre, el que hauríem pogut perdre tots. I la resposta de l'administració davant d'un error greu i evident ha estat una barroera cursa d'obstacles cap a l'esclariment dels fets i una reiterada falta de voluntat d'assumpció de responsabilitats, que s'ha limitat a suprimir les pilotes de goma, una mesura d'eficàcia dubtosa que no fa content ningú, ni els afectats, ni la policia que ha de trepitjar el carrer per fer front als avalots. Hi ha un senyor que va dir que plegaria si es demostrava que una pilota de goma va buidar l'ull d'Ester Quintana. El peix sol morir per la boca. Aquest temo que no. Tot pescador sap que el pagell prou gros més d'un cop s'esmuny estirant ham i llinya.