Ja va anunciar l'agost passat al Festival de la Porta Ferrada que el seu nou disc seria una celebració del ball, del moviment. I així ha estat, ja des del títol: Bailar en la cueva, gravat entre Bogotà i Madrid, és el nou disc de Jorge Drexler (Montevideo, 1964) i el presentarà en directe dimarts a l'escenari Estrella Damm Club Natació Banyoles de l'onzè Festival de la Veu (A)phònica (21 h, 24,50 euros). Serà també tan important el ball en directe? “L'espectacle comença amb una coreografia. Jo recomano que el públic vingui amb roba còmoda per ballar.”

“La idea es eternamente nueva: cae la noche y nos seguimos juntando a bailar en la cueva...” Així s'obre la primera cançó del disc, la que hi dóna títol. És una imatge que podria haver-se extret de l'última edició del Sónar (“m'alegra estar en sintonia amb el meu temps, és reconfortant”, diu Drexler mig en conya) i que al seu autor el fa reflexionar sobre com la gran herència rítmica africana ha arribat fins a nosaltres a través dels Estats Units, del jazz al hip-hop.

Bailar en la cueva, però, mira més cap al sud: la segona cançó, Bolivia, beu del llegat rítmic de la cúmbia andina o chicha i, segons Drexler, “defineix molt bé el so del disc”. A més, Bolivia explica una història molt personal: la dels avis paterns de Drexler, jueus alemanys obligats a fugir del nazisme que, rebutjats a tot arreu, van ser acollits en un país pobre com Bolívia. “És una cançó que parla de coses passades però també actuals. Amb la revifalla de la ultradreta, creix també la idea tergiversada que els únics que ajuden la resta del món són els europeus. La història és pendular.” Bolivia inclou la col·laboració de Caetano Veloso, i altres convidats del disc són la rapera francoxilena Ana Tijoux i els colombians Bomba Estéreo. “Vaig anar a Bogotà a gravar el disc perquè buscava un equilibri entre l'arrel i la contemporaneïtat, entre els ritmes tradicionals i l'electrònica, i Colòmbia és un exemple de tot això.”

Drexler, que actuarà a Banyoles amb una banda de vuit músics (“és car, però és un caprici meravellós”), acaba amb una reflexió sobre la veu, ja que actua a (A)phònica: “Vaig tenir alguns problemes amb la veu i això em va fer adonar de la seva fragilitat i sobretot de la seva importància: la veu és la veritable cara de l'esperit. A més, jo he vist la veu des de dins i des de fora, ja que vaig treballar com a otorinolaringòleg, i quan escolto la teva veu, veig les teves cordes vocals! [riu].”