El mite del Miquel Àngel com un geni solitari, irritable i asceta, amb una creativitat que sorgeix només del seu talent natural, es trenca absolutament en l'exposició que aquest estiu ocupa una part dels Museus Capitolins de Roma, amb motiu de la commemoració del 450è aniversari de la mort de l'artista. La mostra 1564-2014 Miquel Àngel. Trobar un artista universal pretén treure a la llum les influències, les fílies i les relacions artístiques i personals que van envoltar l'artista durant la seva llarga vida. En certa manera, en la mostra aflora el Miquel Àngel més íntim i quotidià.

Aquesta és una exposició gairebé documental, amb molts manuscrits, dibuixos i gravats, encara que amb algunes obres mestres de l'artista que sí que han viatjat a Roma expressament per incloure's a la mostra. És el cas, per exemple, del relleu de joventut, La Verge de l'escala, que ve de la Casa Buonarroti de Florència. Un altre dels al·licients de l'exposició és veure la primera versió de l'escultura del Crist redemptor, que Miquel Àngel va abandonar per problemes en el marbre i que finalment va ser acabada per altres autors. Aquesta obra, que es troba a la localitat de Bassano Romano, es pot comparar amb la versió definitiva de l'església de Santa Maria sopra Minerva, a pocs metres del Capitoli, encara que en aquesta peça també hi van acabar intervenint altres mans, a més de les del Miquel Àngel. De les 150 obres incloses a la mostra, una setantena són de l'artista.

L'entorn de Miquel Àngel, intel·lectual, artístic i personal, és el fil que uneix tot el recorregut de l'exposició. Hi trobem, per fer boca, dos retrats realitzats en vida de l'artista: la cèlebre pintura de Jacopino del Conte i el bust de Daniele da Volterra, que per la semblança dels trets fa pensar que s'acosten bastant al rostre que deuria tenir Miquel Àngel entre els 60 i els 70 anys.

Al costat, l'exposició explora, a manera de galeria, la influència en Miquel Àngel dels personatges que més van marcar la vida i obra de l'artista. Hi són els sis papes que van patrocinar-lo d'una manera o una altra, de Juli II a Pius IV; mecenes com ara el mateix Lorenzo de Mèdici, a casa del qual l'artista va aprendre l'ofici d'escultor i va rebre formació humanista, i, per descomptat, el jove noble Tommaso Cavalieri i la poetessa Vittoria Colonna, els dos personatges que van marcar els anys de la seva maduresa, tant per afecte personal com per fortes afinitats electives.

Interessant, i més estant a Roma, és veure de primera mà com Miquel Àngel va quedar impactat pels continus descobriments de l'art clàssic en la Itàlia renaixentista. Un còpia del Laocoont i els seus fills (escultura antiga, avui dia al Vaticà, que l'artista va veure pràcticament desenterrar) exemplifica la fascinació de Miquel Àngel per l'art de l'antiguitat. El fantàstic bust de Brut de l'artista es confronta amb dos precedents clàssics: un Brut en bronze dels mateixos Museus Capitolins i el bust de Caracal·la, procedent del Vaticà.

Veient la impossibilitat de traslladar les obres de grans dimensions de l'artista, l'exposició no dubta a mostrar còpies per il·lustrar les seves tesis. N'hi ha de l'Esclau moribund, del Museu del Louvre; del Bacus amb sàtir, i fins i tot una a escala natural del David, realitzada fa escassament quatre anys a Florència i que s'ha instal·lat en un dels patis interiors dels Museus Capitolins.

Tampoc no falten les versions que altres artistes van fer de les obres de Miquel Àngel, que va esdevenir molt famós. La considerada pintura més atrevida de l'autor pel seu erotisme, Leda i el cigne, que va desaparèixer a França, es pot veure aquí a partir d'un cartró d'un altre artista. Si que es considera de Miquel Àngel un bell esbós del suposat cap de Leda.

L'exposició és també un homenatge de la ciutat de Roma a un dels seus fills adoptius més gloriosos. No oblidem que el museu on s'ha instal·lat la mostra està situat al Capitoli, espai que l'artista va remodelar al final de la seva vida, i també ben a prop d'on era la casa de l'artista (destruïda al segle XIX) a tocar de l'actual monument a Víctor Manuel de Piazza Venezia.

Cristina Acidini, comissària de la mostra, remarca que al Capitoli Miquel Àngel va optar per col·locar l'estàtua a cavall de l'emperador Marc Aureli al centre de la plaça. “Ara veiem normal que al mig d'una plaça hi hagi una escultura, però l'habitual era que les escultures es col·loquessin als laterals. Va ser Miquel Àngel qui va instaurar aquesta pràctica”, explica Acidini.