El cap de setmana passat vam canviar l'hora per situar-nos en l'horari d'hivern. Es fa fosc a les sis i no a les set, i mai com aquest any no havia sentit tantes queixes per aquest fet. La gent enyora el sol de fins tard. Deu ser que en temps tenebrosos i incerts volem llum, més llum, d'acord amb la reclamació del Goethe agonitzant.

Des d'ara i fins que els dies no s'allarguin per darrere, els usuaris del transport públic fan molt mala cara quan surten de la feina. Sembla que la tornada a casa els hauria d'il·luminar el rostre, però sense la contribució de la llum solar no hi ha res a fer. M'he passat deu anys agafant, cada vespre, el tren del Maresme a l'estació de la plaça Catalunya de Barcelona. Quan hi pujava, els passatgers que venien de travessar mitja ciutat per sota terra semblava que havien estat apallissats. A l'estiu, quan el tren sortia a l'exterior, el sol entrava per les finestres i tothom tornava de mort a vida. Aquell tren era una medicina. A l'hivern no es distingia l'acabament del túnel i la melancolia s'allargava fins que la gent baixava a la seva estació. Un mes de desembre vaig passar uns dies a Varsòvia amb uns companys periodistes. Quan sortíem de dinar semblava que sortíssim de sopar. Si teníem la tarda lliure deambulàvem per una ciutat que només oferia vistes nocturnes. Ens miràvem les cares, i sense dir-nos res s'endevinava que nosaltres, gent meridional, no resistiríem gaire aquella declinació solar. Els mateixos varsovians amb qui vam parlar se'n lamentaven.

L'horari d'hivern ens acosta a l'horari normal, el que es guia pel meridià de Greenwich, però encara li balla una hora. Si el seguíssim, i hi ha gent que n'és partidària, no es faria fosc a les sis sinó a les cinc i, el gener, a les quatre. No sé pas si ho resistiríem. Diuen que Franco va optar per aquest desplaçament per posar-se a l'hora de l'Alemanya de Hitler. Si fos cert, que no ho sé perquè els països aliats continentals van igual que nosaltres, el meu antifranquisme faria aquí una excepció. Hem d'aprofitar que en Franco, que era per si mateix tenebrós, obrís una escletxa de claror. Si de cas, jo seria partidari d'alterar la jornada laboral, com fan la majoria de països i defensa l'associació Ara és l'hora: entrar més aviat a la feina, dinar entre el migdia i la una i plegar entre dos llums –entre chien et loup, que diuen els francesos–, amb una ociosa tarda per endavant, encara que sigui de fosc. Sí que suprimiria, tot i el que dic, l'horari d'estiu. No pot ser bo anar a dormir amb sol al juliol i que, quan s'acaba, cada octubre tinguem un sobtat disgust de mort.