2015: continuar el camí. Ni frens ni falses vies
El conte de fades d'una possible nova cara amable de l'Estat no
és creïble perquè les causes de l'espoliació econòmica i la subordinació política
de la nació catalana
són profundes
El 9 de novembre passat va ser un acte de desconnexió política perquè la consulta es va fer malgrat les amenaces del govern espanyol. I es va marcar un camí sense retorn cap a la independència. Per això sorprèn que algunes instàncies del moviment independentista hagin passat per un cert estat de paràlisi o confusió.
Dos objectius prioritaris. Aquesta situació és perquè no s'han posat en un primer pla els objectius que avui dia són prioritaris vers la independència: d'una banda, l'avanç de les eleccions autonòmiques, com a conseqüència del 9-N, amb l'objectiu d'aconseguir uns representants i un Parlament com més favorables i actius millor; i, d'altra banda, la mobilització popular arreu del territori per a debatre les bases principals de la República Catalana Independent, com a mitjà necessari per a convèncer amplis sectors populars de la conveniència de construir el nostre Estat.
Negociació i desmobilització. Què és el que ho ha estat frenant? Cal ser conscients que en alguns àmbits del món polític convencional es fa un ús abusiu de la negociació amb el poder. Aquest vici és conseqüència d'una manera de pensar que confon la política amb el pacte i el pacte amb les rebaixes. És fruit de la manca de poder real de les autonomies, i s'ha estès amb l'hegemonia de l'autonomisme com a ideologia de la submissió. Els negociadors compulsius no han entès que després del 9-N el debat sobre el nostre futur col·lectiu ja no ha de ser per a discutir amb l'Estat espanyol què és el que ens voldria concedir, sinó per a decidir entre nosaltres el que volem i necessitem. Som, el conjunt del poble català, els que hem de decidir sobre el demà. L'Estat espanyol no ha d'interferir en la nostra decisió. Si fos democràtic, la seva funció hauria de ser permetre l'expressió lliure de la voluntat popular. Només és positiu negociar, doncs, si es fa des de la plena llibertat. No es pot negociar amb algú mentre et té sotmès. No es negocia amb el botxí. Tampoc no és seriós pensar que les eleccions autonòmiques poden substituir un referèndum. I considerar, a més, que han de servir per a “negociar”. Les eleccions han de servir perquè, a través de candidatures clarament independentistes i relligades per un compromís comú, es pugui instituir una assemblea de representants polítics nova, que faci possible iniciar un procés constituent que porti a la República Catalana Independent. Un cop clos aquest període de debat, concreció i desconnexió, sotmetrem a referèndum la Constitució de la nova República. I clourem el procés.
No hi ha “cares amables”. No hi ha “botxins simpàtics”. El problema de l'Estat espanyol no són les persones concretes que hi pugui haver al govern; és la configuració mateixa de l'Estat, la seva estructura de dominació. Per això la solució de debò només pot ser marxar d'Espanya, abandonar el seu ofec. El conte de fades d'una possible nova cara amable de l'Estat no és creïble perquè les causes de l'espoliació econòmica i la subordinació política de la nació catalana són profundes i no depenen de qui hi haurà en cada cas al davant d'aquesta maquinària d'ocupació.
