Què esteu fotent?

En l'article anterior aquest cronista es permetia alertar sobre la deriva causada en l'estat d'opinió de la ciutadania pel poc edificant espectacle del desacord de Mas i Junqueras. He discutit el cas amb uns i altres. Certament, els convençuts i els entusiastes no es despenjaran del procés, però entre els votants hi ha un sector d'acabats d'arribar al sobiranisme –veient l'evolució de les enquestes els últims quatre anys, és incontrovertible–, i la consistència de les seves conviccions no és la mateixa que la d'altres, i hi ha un sector important d'indecisos –a les enquestes em torno a remetre–. En els votants d'aquestes franges la consulta, referèndum o com se'n vulgui o se'n pugui dir, es guanyarà o es perdrà, i la manca d'intel·ligència emocional col·lectiva amb què porten el cas Mas i Junqueras sembla dissenyada per destrempar-los.

a HORES D'ARA ja no val la idea que el procés és complicat, que posar-se d'acord és molt difícil, que hi ha molts factors en joc. Això s'adiu amb moltes altres coses en aquest món, per no dir amb la majoria. És difícil arribar enlloc quan els qui t'hi han de portar exhibeixen dia a dia com es barallen per qui va a davant i, sigui cert o no –ho recalco, que és com allò de la virtut de la muller del Cèsar–, en la ciutadania genera desconfiança i refús contemplar com l'interès polític personal i contingent compta més que l'altura de mires davant d'una oportunitat històrica única en tres-cents anys.

L'altre dia, tres assassins van assaltar la seu de la revista Charlie Hebdo. Els morts són dotze quan escric aquestes línies; permetin-me honorar-les amb els noms d'alguns autors que jo seguia i apreciava: Wolinski, Charb, Cabut, Tignous. En més d'una ocasió he discorregut sobre l'humor. Hi ha l'acomodatici i l'autèntic, el digestiu i el revulsiu. Com distingir-los? Per moltes maneres intrínseques, per una d'inequívoca: com el tracta el poder establert; quan li fa gràcia i s'hi afegeix –i l'humorista ho permet– no és humor, és la conyeta per ajudar a fer empassar-se a la població nyaps i mocs inempassables. En canvi, quan li molesta i fa el possible per silenciar-lo, és noble, imprescindible activitat crítica, denunciadora, evidenciadora de disbarats, absurds i ridículs. L'humor de Charlie Hebdo era d'aquests, i ha quedat clar per sempre, si no ho estava, amb una acció de poder tan inequívocament criminal que no deixa lloc a dubtes ni a ponderacions intel·lectuals.

Com reaccionarà França –i Europa– davant d'un atac a la seva essència? A l'americana, amb una venjança primària, pròpia de valors de troglodites, sense pensar en les conseqüències? O a l'europea versió 2.0, xerrant molt i no fent res? Qualsevol de les dues serà nefasta, i costa d'imaginar-ne d'altra. El reconeixement –en tots els sentits del mot– dels propis valors sembla un exercici sospitós en les societats evolucionades –hi ha qui veu l'europea en fase terminal–, s'hi barregen falsos pudors pseudoprogressistes i regressions fanàtiques, i s'augura difícil una resposta consistent, digna i efectiva.

Tornem al procés sobiranista. Consistència, dignitat i efectivitat cal esperar dels passos immediats, i dels subsegüents. Cal, però no hi ha gaires elements per fer-ho. Res m'agradaria més que haver-m'ho de menjar, però cada cop veig més difícil que ens en sortim, i no per dificultats externes, que són moltes i duríssimes, sinó per la pròpia incapacitat. Si una nació es caracteritza per l'èxit en articular en termes pràctics un conjunt de trets històrics, culturals i caracterològics, cada cop és més dubtós que Catalunya ho sigui, i no ho dic en tons dramàtics, sinó com a constatació d'un fet objectiu, com diria “Hi ha boira a la plana de Vic”.

Confondre el crític amb el derrotista atiador del desànim no sembla una bona estratègia, el marge de la possibilitat que el crític, com el criticat, es pugui equivocar. La incògnita s'aguditza. Mas i Junqueras no són anècdota sinó símptoma. S'ha posat la carreta davant dels bous? Està preparat el país pel gran repte plantejat? Aviat es veurà.