Perfeccionista i esteta per naturalesa, Beaton sabia molt bé el que tenia entre mans perquè de petit havia viscut amb una mare i una tieta assídues als balls londinencs dels anys exuberants, rics i despreocupats anteriors a la Segona Guerra Mundial. Sensible i hedonista, va aprendre a copsar i estimar la bellesa i el seu pas a la moda va ser natural. Autor d'El mirall de la moda (1954), una bíblia per al sector, va firmar meravelloses portades per a Vogue i va retratar de manera artística els grans personatges de l'època, de Chanel a Picasso. El repte de My Fair Lady l'entusiamava perquè el traslladava a la seva infància. A un món de vestits que oblidaven els rígids polissons victorians per abraçar una fluïdesa (ajustada amb cotilla) de puntes i llaçades molt més pràctica que fins i tot deixava veure els botins; de grans barrets a les curses d'Ascot i amb l'aroma de les flors que duia la seva mare a la cintura quan s'engalanava. Un detall que incorpora al vestuari d'Eliza Doolittle per exemplificar el refinament en l'escena en què aconsegueix parlar sense l'accent cockney.

Les flors són sempre presents en un film en què la protagonista és una florista dels barris baixos londinencs a qui el professor Higgins haurà de convertir en una dama per obra i gràcia d'una aposta. Quan arriba a casa del professor Higgins du un abric de vellut que van destenyir sis vegades per aconseguir l'efecte desgastat i dels regalims d'aigua dels rams; i un barret farcit de plomes, que eren sinònim de distinció, que vol ser vulgar. L'elegància natural de Hepburn feia difícil dotar-la d'un aire dickensià, tot i els esforços del director. Se sentia molt més còmoda dins de vestits com el del seu triomf en el ball final, que Beaton descriuria com “gel en els arbres de Suïssa”. Era un disseny recte i blanc inspirat en els que duia l'actriu de l'època Lily Elsie, tot i que el pentinat (un modern monyo alt amb tiara) el va triar la protagonista perquè sabia que li quedava molt bé. A Audrey l'encantava posar-se els vestits dels figurants de l'escena d'Ascot i deixar-se retratar per Beaton. “És que Eliza no té res!”, exclamava. Ara bé, el seu vestit final, de gasa rosada, la convertirà en una magnífica flor delicada. Com deia Beaton: “Sigues audaç i diferent, no siguis pràctic.” Ella ja no és una treballadora, és una senyoreta que sap dir molt bé “The rain in Spain stays mainly in the plain.”