A la tres
‘Postduranisme'
“La pressió a Duran no fa altra cosa que motivar-lo”
Que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és un actiu que té més passat que futur en la política catalana és cosa sabuda i assumida, i només la imprevisibilitat d'aquest món envitricollat de les moquetes del poder, que n'ha vist madurar de molt més verdes, pot evitar que la dilatada carrera d'aquest personatge imprescindible per entendre la història recent del país vagi declinant entre sermons de divendres a la xarxa, cada cop més previsibles, i estirabots innocus davant d'alguna carxofa mediàtica amb ganes de fer bullir l'olla de la polèmica recreativa.
Duran està desacreditat a Madrid (incloent-hi l'extensió del pont aeri barceloní) perquè consideren que ha estat incapaç d'avaluar la magnitud de l'onada sobiranista i, després, de neutralitzar-la amb la seva suposada capacitat de lideratge de masses. Duran està sobradament amortitzat a Barcelona des del punt de vista d'un catalanisme de peix al cove que ha llançat el cove i que, si bé pot guanyar o perdre la independència, en tot cas sembla difícil que torni a la vella estratègia perquè la cruïlla actual amb Espanya és de caixa o faixa, de tot o res, d'estat o regió.
En aquestes circumstàncies, a l'encara líder democratacristià li resta poca cosa més que el galdós paper d'intentar posar bastons a les rodes, de tocar el botet, de fer de pedra a la sabata d'Artur Mas. O esdevenir el Judes del procés o plegar, aquest és el dilema. Cap de les dues és una opció gloriosa, tot i que sempre hi ha portes obertes per a les retirades honorables. Totes dues possibilitats tenen un risc mínim perquè el llautó de Duran fa temps que és a la vista. El risc principal és que les dues vies es conjuminin en la tràgica estratègia del morir matant. És per això que sobta que a CDC no hagin evitat, voluntàriament o per un imprudent error de càlcul, un enfrontament amb el d'Alcampell que, lluny d'aïllar-lo, li ha reportat certa imatge de cohesió democratacristiana. La forja del postduranisme reclama baixa intensitat i discreció. La claca externa no cal, ja fa temps que la tenen excitada.
