Somiant Guillem d'Efak
El cantant i poeta manacorí va morir avui fa 20 anys, dies abans del decés d'un altre artista insubornable: el seu amic Ovidi Montllor
a l'Auditori
de Manacor
la rapsòdia
‘Siau qui sou!'
La cançó catalana més insubornable va viure ara fa vint anys dues fatalitats de les quals és possible que encara no s'hagi recuperat. El 15 de febrer del 1995, Guillem d'Efak, manacorí de raça negra amb una d'aquelles biografies que semblen impossibles, va morir per culpa d'un càncer d'ossos. Menys d'un mes després, un càncer d'esòfag es va endur l'alcoià Ovidi Montllor. Un mallorquí i un valencià amb doble condició de cantants i actors. Estimats com ben pocs per les classes populars i amb un compromís per la llengua i la cultura dels Països Catalans fora de dubtes. El joc de les cadires de la recobrada democràcia, però, els va deixar tots dos en una situació d'outsiders. “Jo era a casa de la vídua del Guillem quan va trucar l'Ovidi per donar el condol”, recorda Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952), autor de la biografia Balada d'en Guillem d'Efak (Documenta Balear, 1997) i un dels impulsors dels molts actes de record a D'Efak que, durant tot aquest mes, s'han organitzat a Manacor. “L'Ovidi deia que en Guillem havia estat el seu primer mestre.”
A diferència de molts altres casos, però, D'Efak va morir amb l'escalf dels seus companys d'ofici, que vuit mesos abans, a l'auditori de Palma i davant 1.800 espectadors, li van retre un homenatge tan clamorós que, per primera i última vegada a la història, van coincidir en concert Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Raimon. “En Guillem presumia d'haver aconseguit l'impossible!”, explica Mestre. “Ja estava malalt, anava en cadira de rodes, va voler sortir a dir unes paraules i va ser incapaç: se li trencava la veu. Estava molt, molt emocionat.”
Guillem Fullana i Hada d'Efak havia nascut 64 anys abans a Asobla, un poblat de la regió de Río Muni, a Guinea Equatorial. Fill d'un guàrdia colonial de Manacor que feia vint anys que estava a l'Àfrica i –segons afirmava– d'una princesa guineana, va tornar a Mallorca l'any 1932 coincidint amb la jubilació del pare. “En Guillem va néixer amb una taca al front que, al seu pare, li recordava una taca idèntica de l'avi. És possible que haguessin tingut més fills junts, no ho sabem, però a qui es va endur a Manacor el seu pare va ser en Guillem”, assenyala Mestre. D'aleshores ençà, la mare, com afirmava D'Efak, va esdevenir “una simple fotografia”, i l'opció d'anar a Guinea a conèixer-la, segons el biògraf del cantant, “li feia pànic”. “Tan bon punt va començar a guanyar diners, però, els enviava a Asobla per mitjà de la comandància de la Guàrdia Civil. Fins que un dia la mateixa Guàrdia Civil li va dir que, a Asobla, aquells diners no els necessitaven per a res. No hi havia ni tan sols botigues on gastar-los.” “Et consideres blanc o negre?”, li preguntava en ocasions la premsa de l'època. “Mallorquí”, sempre va respondre.
Debut amb Concèntric
D'Efak, establert a Barcelona l'any 1965 després d'una breu carrera a Mallorca que s'havia iniciat amb concerts per als turistes, va esdevenir el primer a gravar per a la discogràfica que havien instigat Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, Concèntric. El mateix any, D'Efak va inaugurar el cafè teatre La Cova del Drac i, l'any següent, va ser guardonat amb el premi Carles Riba pel poemari Madona i l'arbre. El dimoni Cucarell, d'altra banda, publicat també el 1966, és una encantadora€ història dirigida als infants. Malgrat la seva condició, a més, de bluesman, de singular adaptador d'estàndards nord-americans (entre els quals s'inclouen Febre i Setembre, temps plujós) i d'autor de peces tan rodones com Balada d'en Jordi Roca, Guillem d'Efak sempre es va considerar, primer, un poeta. La seva carrera, però, va ser efímera i quan, el 1980, va tornar a Mallorca, ja feia molts anys que no treia cap disc. “Va considerar que al Principat la feina ja estava feta, però que a les Illes encara hi havia molt a fer. Des del punt de vista lingüístic, cultural i, també, de defensa del patrimoni natural”, reivindica el seu biògraf.
L'escenificació, avui a l'Auditori de Manacor, de la rapsòdia Siau qui sou!, creada per D'Efak amb la intenció de contar la història de Mallorca en cançons, refermarà l'estima de les Illes pel poeta. “Potser sí que al Principat cal, però, més reconeixement”, opina Mestre. “En tot cas, en aquests vint anys s'han publicat més llibres d'ell que en tota la seva vida, i les seves cançons han estat més enregistrades que quan era viu. Hi ha un proverbi africà que ell utilitzava molt i que diu que ningú mor mentre hi ha algú que el somia. I aquest és el seu cas.”
