A l'institut Ramon Muntaner només se li va dedicar expressament un llibre acabada la guerra, el 1940, un opuscle, una cosa molt breu que va fer el professor de dibuix i historiador Eduard Rodeja. Es diu Notas históricas sobre el Instituto Nacional de Enseñanza Media de Figueres. Després pel 150è aniversari Josep Maria Barnils i Mach li va dedicar un número especial del setmanari Empordà. A part d'això no hi ha res.

Hi han convergit dos interessos. Per una banda les ganes que jo tenia de fer un llibre sobre l'institut, perquè en vaig ser el secretari fins que em vaig jubilar, i remenant papers sempre havia tingut la curiositat de saber una mica més, i per l'altra hi ha l'encàrrec que fa l'institut, ja d'una manera molt més formal, perquè fes aquesta feina i es publiqués en el marc dels actes dels 175 anys.

L'institut Ramon Muntaner no és un institut qualsevol. És el primer de l'Estat. No va ser fundat per un reial decret, com el de Girona i tots els de capital de província creats al segle XIX, sinó que va ser fundat per iniciativa de l'Ajuntament de Figueres. Va ser dirigit per un pedagog modern, el pare González de Soto, que havia après l'ofici a la França il·lustrada i que sis anys més tard va ser cridat per l'administració de l'Estat per obrir i dirigir l'institut Vives de Girona, perquè consideraven que era la persona més capacitada que podien trobar.

Té uns orígens molt particulars. A més, durant 150 anys, tot el segle XIX i la meitat del XX, l'institut Ramon Muntaner ha estat la primera institució cultural de Figueres, i durant els primers cent anys va ser una de les primeres institucions culturals de la demarcació gironina.

Perquè a part de fer-s'hi el batxillerat, a diferència dels que promou l'Estat, al darrere hi ha una sèrie de figuerencs que se l'estimen i el protegeixen. Alguns van arribar a ser ministres de la Primera República, com Joan Tutau i Vergés, i hisendats com Josep Rubau Donadeu, que fan que aquest institut reuneixi al segle XIX una biblioteca insòlita amb una quantitat d'obra d'art, de pintura i de dibuix, la base del que després seria el Museu de l'Empordà, i que li donen una singularitat que no té cap altre centre.

Hi ha una sèrie d'institucions que comencen a fer ensenyament mitjà abans que el Muntaner. Però si fixem com a institut la idea d'un lloc per preparar l'ensenyament mitjà amb destí a la universitat, que és pagat totalment amb diners públics, que no depèn de cap institució religiosa, i que està dirigit per un tècnic, en aquest sentit el Muntaner és el primer. Aquí es va muntar un col·legi d'humanitats amb els diners de l'Ajuntament. Quan el comte de Romanones era ministre, a principis del segle XX, va enviar un telegrama a l'alcalde de Figueres en el qual acaba dient que el Muntaner és l'institut més antic d'Espanya. Qui li ho anirà a discutir, a Romanones!

Quan l'Estat crea els instituts el 1845, el primer que vol fer és tancar el de Figueres, que ha de lluitar per sobreviure. Durant tot el segle XIX, almenys sis o set cops han d'anar figuerencs il·lustres a Madrid perquè no tanquin l'institut. Fa caure la cara de vergonya que l'Estat no reconegués el Muntaner, tot i ser el més antic, un dels que tenia més bones condicions per ensenyar i més prestigi a l'època. Resulta que no només no el mantenia sinó que el volia tancar i no serà fins al 1911 que començarà a pagar el sou dels professors.