“Em dedico a fer d'observador del temps”

Hauria d'estudiar les 18.000 fitxes que tinc apuntades. Se'm giraria feina. Quan no en fa diem que abans en feia més i quan en fa ens sembla que en fa més que mai. Tot plegat és molt relatiu, amb això del temps.

Això sí que és veritat. A l'hivern ara no es veuen els recs glaçats tan sovint. Estadísticament, jo tinc recollides dades de 45 anys i es nota. De fet, es nota de dues maneres: sobretot amb la temperatura de l'aire, però també amb la temperatura del mar, que està pujant. Jo miro fins a 80 metres de fondària i ha pujat a tots els nivells. I una altra cosa: disposo de 25 anys de dades del nivell del mar i és evident que ha pujat ja mig pam. Deu centímetres des de l'any 1993.

Jo hi vaig molt poc sovint, en ascensor, i sovint parlo del temps. No em fa res. Càrrega que plau no pesa [riu].

Depèn molt del dia. Quan el temps és tranquil, ningú em pregunta res. Ara bé, el dia que està així així, i sobretot els divendres, quan s'acosta el cap de setmana, llavors hi ha molta gent que s'interessa pel temps. És curiós, perquè abans era diferent: els que necessitaven saber el temps que faria eren els pagesos i els pescadors, perquè els era necessari per anar a treballar.

Amb tres o quatre anys, el meu pare m'agafava i em portava a la barca i jo sentia la conversa d'ells dos. Ells enraonaven i jo m'hi fixava. Quan ets jove et queda tot. Totes les previsions que hi havia en aquell moment eren les de Mariano Medina a la tele. Ells no podien saber què passaria l'endemà. De dades, abans també n'hi havia moltes; la diferència és que ara es poden processar. Les màquines fan milions de càlculs en qüestió de segons i es poden tenir els mapes previstos a temps real. Sense màquines, abans haurien trigat un any per fer la previsió de l'endemà. Hi feia molt la intuïció. Mira [m'assenyala uns núvols]: aquells núvols es formen en un nivell en què a dalt hi ha una massa d'una temperatura, i a sota, d'una altra. Els pescadors en diuen saioles, d'aquests núvols. En realitat, són estratocúmuls o fractostrats. Què vol dir l'aparició d'aquests núvols? Una massa d'aire es frega amb una altra i això es forma en situacions de calma. Mires cap on es desplaça el núvol i el desplaçament indica la direcció del vent que hi ha en alçada. És a dir, veient aquest núvol podem dir que a mig matí tindrem tramuntana o gregal o garbí.

Jo em dedico a fer d'observador del temps. Però la gent pel carrer et demana el temps que farà. I, com que sé que passarà, em preparo abans de sortir de casa. Em miro sempre models de previsió per sortir-me'n si em pregunten. És clar que t'ho pregunten sempre el dia que no saps què passarà.

L'atmosfera segueix la llei física. Però tenim moltes capes, des de la Terra fins a l'estratosfera. Es registren les dades de diversos nivells i es recull molta informació, que es processa. Amb fórmules físiques som capaços de calcular les condicions que hi haurà cada sis, dotze o 24 hores.

Sí, però encara no som capaços de fer càlculs en el conjunt de la troposfera i s'han inventat un sistema per fer-ho a diversos nivells. De tota manera, els models de previsió que hi ha ara funcionen força bé. Quan un previsor s'equivoca, sovint s'equivoquen tots. Tots funcionen amb el mateix model. Hi ha diversos models i, per tant, es pot triar: el model europeu i l'americà. A vegades no coincideixen.

No en feia pas, de rellotges de sol, jo. Els calculava. Resulta que la Terra cada 24 hores fa una volta sobre si mateixa, però, a més a més, va girant a l'entorn del Sol. Aquesta òrbita al voltant del Sol no és circular. Vaja, que no estem sempre a la mateixa distància del centre del Sol. Curiosament, hi estem més a la vora al mes de gener. Aquesta poca diferència, per una de les lleis de Kepler, fa que, com més lluny estigui un astre que orbita sobre un altre, més a poc a poc corrin. I llavors això implica que la rotació de la Terra, que és menys regular –ja sabem que cada dos anys han d'afegir un segon al temps–, no estigui sincronitzada per la diferència de distància respecte al Sol. Això el que provoca és allò que es coneix com l'equació de temps, de manera que al novembre i al febrer és quan els rellotges de sol són més imprecisos. En aquests dos mesos, hi ha una diferència d'un quart. Per compensar-ho, vaig idear els rellotges de sol de sis esferes. Hi ha sis grups d'hores, i cada grup d'hora val per llegir l'hora durant uns dos mesos. D'aquesta manera, vaig afinar uns quatre o cinc minuts.

De petits tots hem posat un paper darrere d'una lupa per encendre'l amb l'escalfor del sol. Amb una bola de vidre, això també passa, i no s'ha d'orientar com s'ha de fer amb la lupa. Vaig demanar que em fessin una peça metàl·lica per al suport del paper (1993) i encara la faig funcionar. Amb aquest estri, conec les hores de sol que hi ha cada dia.

Sí, el mareògraf és un estri que em serveix per mirar la marea. El tinc fet des de fa 25 anys. Encara ara ens permet saber el nivell mitjà del mar. Vaig fer un esbós amb una boia, una cadena penjada amb un pal i amb un contrapès. El pal basculava amb un suport i, acoblant-hi un plumier, podia dibuixar en una cartolina la gràfica del nivell. L'excusa per fer-lo va ser un programa de TV3 que s'emetia a finals dels anys vuitanta i que es deia Dit i fet, en què participaven els instituts. Josep Pujol, que aleshores era director de l'institut de Torroella, em va dir que els ajudés per anar a la tele. I vam construir el mareògraf. Més tard, el gener del 1990, el vaig instal·lar al moll –em va costar una mica– i encara hi és. Gràcies a aquest aparell, ara tenim aquestes dades.

No recordo gaire quan vaig conèixer el concepte. Amb les meves dades vaig poder confirmar que no cal anar al pol nord ni al pol sud, ni tampoc a les glaceres de l'Argentina, per detectar els efectes del canvi climàtic. De fet, no cal anar gaire lluny.

Doncs que puja entre tres i quatre mil·límetres a l'any de mitjana. Això s'explica perquè les geleres es desfan a més velocitat del que toca i, a més a més, l'augment de la temperatura del mar fa que actuï com l'alcohol o el mercuri del termòmetre i, amb la mateixa massa d'aigua, en augmentar la temperatura es dilata. Tot suma en el mateix sentit i per això el nivell del mar tendeix a pujar.

Sí, això indiquen les meves dades. Ho calculo des d'un vèrtex geodèsic que hi ha a dalt del Rocamaura, una mesura que prenc des de fa anys. Ho miro un cop a l'any. Trio un dia de vent calmat, en què la línia de costa estigui ben definida, i miro diversos punts on hi ha les inflexions de la platja. Inicialment, em limitava a anar guardant les dades, però aquest hivern passat em vaig entretenir a calcular per coordenades com havia evolucionat durant aquests anys, i el resultat és que la platja recula prop d'un metre per any. Això és molt preocupant. I si sobreposem la gràfica del nivell del mar amb la de la línia de la costa, veiem que els anys que recula més la platja són els que el mar ha estat més alt.

Ja fa temps que ho està. Vint, trenta o quaranta anys enrere, davant del passeig dels Griells hi havia una amplada de platja que tampoc és que fos molt gran, però quan hi havia temporal de mar les onades que picaven al passeig ja arribaven molt esmorteïdes. Ara, quan hi ha temporals, tal com ha passat en els dos o tres últims anys, fa mal.

Quan arribi algun temporal fort, hi haurà problemes greus als Griells. Sobretot a la zona de la urbanització, perquè està en una cota molt baixa. Jo he vist entrar aigua allà dins en temporals de mar. Si els temporals de mar tenen lloc a la tardor, que és quan hi ha més gruix d'aigua temperada de l'estiu, el nivell mitjà del mar és més alt del que toca. Entre l'octubre (quan és més alt) i el febrer (quan és més baix), hi ha 16 o 17 centímetres de diferència de mitjana. Per tant, si el temporal arriba del setembre al novembre, succeeix quan el nivell del mar és més alt, i si a més a més hi ha una pressió baixa, encara es complica més. Cada hectopascal de pressió equival a un centímetre de nivell. Un temporal de mar a la tardor amb baixa pressió pot causar problemes greus a la zona dels Griells.

No tinc la solució, però se n'ha de buscar una com més aviat millor. Amb el temps, la situació es tornarà més greu i més complicada. Jo suggeriria fer espigons curts. La tramuntana és el vent més fort, però el garbí és el que bufa més dies a l'any a l'Estartit. El garbí arran de costa provoca un corrent del sud cap al nord que arrossega la sorra. Quan troben una barrera, per exemple un espigó, en frenar el corrent, es diposita la sorra.

Hi té una part d'influència, però seria molt estrany que un espigó que està fet de fa 40 anys –i el més recent, de fa 20 anys– tingués efecte ara. Hi ha molts factors en la marxa de la sorra: els corrents, el garbí, el nivell del mar, la temperatura de l'aigua...

S'hauria de deixar de fer-ho. Algun dia es prohibirà. Quan es llaura la platja, la sorra més fina queda a sobre, i el vent, que a l'Estartit en fa sovint, se l'emporta. Amb un vent més fluix, la sorra marxa, doncs, més fàcilment. Si es deixés de fer, els grans més grossos quedarien a sobre després de la primera ventada i faria falta un vent més fort perquè se l'endugués. A més, arran de mar, la sorra llaurada i no compactada és més fàcil que el mar se l'endugui.

S'han de trencar els corrents que s'emporten la sorra i intentar aprofitar els que ens la porten un altre cop a la platja. S'ha de fer amb cura, perquè, si no, ho arreglem en un lloc i ho espatllem en un altre. Moure la sorra d'un lloc a l'altre no serveix de ben res. S'han de buscar solucions i per a cada lloc han de ser diferents. El que fan els camions en dos dies el mar s'ho emporta en hores. Volem anar contra la natura i això no pot ser.