Queixalada històrica
Steven Spielberg va aconseguir fa quaranta anys un èxit sense precedents amb ‘Tiburón', un film que va canviar la manera de produir i distribuir de Hollywood
Steven Spielberg va jugar una mala passada als taurons quan el 1974 va començar a rodar Tiburón. No és cap afirmació gratuïta: ho denunciava en aquest diari Rob Stewart, biòleg i cineasta que ha dedicat la seva vida a estudiar i intentar salvar els taurons, una espècie amenaçada que és “fonamental per a l'equilibri ecològic de mars i oceans”. Per culpa del film de Spielberg, “tothom el veu com un animal malvat que cal exterminar”, afirmava Stewart, que va mirar de canviar-ne la imatge amb el documental Sharkwater (Tiburón, en las garras del hombre), aquí estrenat el 2008.
La por atàvica de les aigües profundes es va multiplicar per culpa de Spielberg, i encara ara banyistes dels set mars es fiquen a l'aigua malfiant-se de les ombres i intentant treure's del cap la banda sonora de John Williams, un prodigi del minimalisme, amb dues úniques notes. “La meitat de l'èxit del film es deu a la música”, diu Spielberg.
Però fa 40 anys, quan es va estrenar, ningú s'imaginava que Tiburón es convertiria en un fenomen. Ni tan sols Spielberg, que el 26 de març era al cinema de Dallas on es va fer la primera projecció. Nerviós, fora de la sala, va veure com un home en sortia a corre-cuita, vomitava al vestíbul i, un cop refet, tornava a la sala. “En aquell moment vaig saber que seria un èxit”, va dir el director més tard.
I així va ser, un èxit colossal, el primer blockbuster d'estiu, la pel·lícula que, juntament amb La guerra de les galàxies, del seu amic George Lucas, va transformar Hollywood. L'historiador cinematogràfic Peter Biskind valora en el seu llibre Moteros tranquilos, toros salvajes l'impacte del film: “Tiburón va canviar la indústria per sempre, ja que els estudis van descobrir el valor de disposar d'àmplies possibilitats d'exhibició –centenars, milers de sales– i de publicitat massiva a la televisió.” Fins aleshores, la televisió es veia com una competència, i no s'hi feia publicitat del cinema.
Tiburón adapta la novel·la de Peter Benchley, un best seller publicat el 1974, un any abans que s'estrenés la pel·lícula. Inspirada en diversos fets reals com ara la mort de quatre persones per l'atac d'un tauró a Nova Jersey, el 1916, la novel·la narra la història d'un enorme tauró blanc que sembra el pànic a la població d'una petita illa de Nova Anglaterra que viu del turisme. El xèrif (Roy Scheider), un caçador (Robert Shaw) i un científic especialitzat en taurons (Richard Dreyfuss) intentaran capturar-lo. Steven Spielberg explica que aquesta història li va cridar l'atenció perquè s'assemblava molt a la trama d'El diablo sobre ruedas (1971), la seva primera pel·lícula, en què un camió, el conductor del qual mai veiem, intenta esclafar un conductor sense cap motiu.
Rodatge amb problemes
El rodatge va ser infernal. Spielberg el va voler fer a l'oceà, no en un estudi. Els dies de rodatge previstos eren 55 i van acabar sent 159, i el pressupost va passar dels 3,5 milions de dòlars previstos als 10 milions. Van tenir mala mar, problemes continus amb el tauró mecànic de vuit metres que van construir, tensions entre l'equip... El mateix Spielberg compara els problemes del rodatge amb els d'Apocalypse now, de Coppola. Però a vegades tant de patiment es tradueix en una obra mestra. La pel·lícula ha envellit molt bé durant aquestes quatre dècades. Spielberg dosifica magistralment la tensió dramàtica. I, dels problemes, en va saber fer virtuts: si l'animal no apareix fins que ja ha passat una hora de pel·lícula, és perquè no funcionava el tauró mecànic, però el monstre invisible, anunciat per la música, és un dels encerts del film.
El cas és que la pel·lícula va aconseguir recaptacions espectaculars a tot el món, i durant dos anys va ser la més taquillera de la història. Gràcies a –o per culpa de– Spielberg i Lucas, Hollywood va començar a produir films de sèrie B, però amb pressupostos alts, efectes especials i estrelles. Peter Bogdanovich, que fa poc ha estrenat Lío en Broadway, diu, en el llibre de Biskind: “Tiburón va ser devastadora per als films artístics, de pressupost més baix. Ja no interessaven.”