Dels Estats Generals al Procés Constituent

El 5 de maig de 1789 Lluis XVI obria els Estats Generals de França al Palau de Versalles pressionat per la noblesa i el Tercer Estat en un context convuls que marcaria l'inici de la fi de l'Antic Règim i l'absolutisme borbònic.

Les causes de l'agitació que vivia la França pre-revolucionària eren moltes: la recessió econòmica que havia provocat molts desequilibris socials, el desproveïment d'aliments i l'augment de la misèria i la fam; la fallida de les finances reials amb un gran deute acumulat per la guerra d'independència dels EEUU, amb una cort parasitària i corrupte i una noblesa que no pagava els impostos establerts. Molt determinant però, fou també la irrupció i difusió de les idees de la Il·lustració que pregonaven l'establiment d'una ètica basada en la raó, la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans i que contrastaven amb l'immobilisme de les velles estructures, on el rei absolutista concentrava un poder il·limitat i l'aristocràcia no volia cedir cap privilegi, rebutjant sistemàticament qualsevol reforma.

Els Estats Generals que eren formats per tres estaments, el clergat, la noblesa i el Tercer Estat, varen escollir els seus representants amb un mandat dels seus electors, els famosos cahiers de doléances o memorial de greuges, dels quals se'n redactaren més de 40.000 que ens permeten conèixer avui, l'ambient que vivia a França en aquelles dates memorables.

Els sis-cents diputats del Tercer Estat, que agrupaven la força emergent de la burgesia, igualaven als altres dos estaments i pretenien celebrar les reunions de manera conjunta en una sola sala i comptar els vots de cada representant. Única possibilitat per reformar l'status quo. La noblesa i clergat en canvi, volien deliberar per separat i emetre un sol vot per estament, tal i com manaven les regles tradicionals, en una relació de poder clarament desigual i injusta.

Davant la negativa de la noblesa i el bloqueig del Rei a les propostes del Tercer Estat, els seus representants desafiant l'autoritat reial i l'orde establert van constituir-se en Assemblea Nacional i es van comprometre mitjançant el Jurament del Jeau de Paume a “reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin” per aprovar una constitució d'acord amb la voluntat dels “citoyens”. Aquests episodis, conjuntament amb l'aixecament popular als carrers de París, foren el detonant de la Revolució francesa, un dels episodis més apassionants de la nostra historia moderna i que ha determinat l'evolució de la democràcia contemporània.

Avui com llavors, i amb la deguda perspectiva històrica, ens adonem que en tot procés de canvi estructural, són diversos els factors que influeixen i determinen les possibilitats que les pulsions de transformació tinguin èxit. Ens adonem també, que alguns d'aquests factors es repeteixen en la historia i són desencadenants de processos de mobilització i apoderament ciutadà per fer avançar aquelles estructures anacròniques que grinyolen i impedeixen la possibilitats d'una major emancipació democràtica.

Les eleccions del 27-S, són sens dubte, un dels moments culminants del procés que viu Catalunya en els darrers anys. Si en aquestes eleccions, les forces favorables a la independència superen, en el supòsit òptim, el 50% dels vots de l'electorat, Catalunya i l'Estat espanyol hauran entrat irremissiblement en un procés de canvi estructural. Si no superen el 50% però s'hi apropen i guanyen en majoria d'escons, s'haurà consolidat una nova hegemonia independentista en el sistema polític català, que en un hipotètic referèndum binari (Si/No), tindria moltes opcions de superar el No en nombre total de vots. La via formal de com s'haurà arribat a aquesta situació, aparentment unes eleccions al Parlament de Catalunya “autonòmiques ordinàries”, haurà estat el de menys. El caràcter plebiscitari haurà fet efecte. Aquest vegada, no es podrà negar l'evidència de la força de la democràcia i posposar per més temps un clam majoritari. El camí a seguir encara no està escrit, malgrat el full de ruta del sobiranisme, però caldrà fer-hi front amb tot l'enginy que la política i les teories democràtiques posen al nostre abast .

Tanmateix, si l'autisme i el bloqueig per part de l'Estat persisteixen, aquest canvi estructural pot venir per la via de la ruptura, de la mateixa manera que el Tercer Estat, va reaccionar en els inicis de la Revolució francesa davant unes regles anacròniques que bufaven en contra dels vents de la història.

S'iniciarà així un procés constituent per legitimar i construir el nou sistema polític que ha de tenir com a paradigma la participació activa de la ciutadania catalana en un procés d'emancipació del poble de Catalunya. Un procés constituent que ha de tenir com a objectius la creació d'una estructura institucional pròpia d'una democràcia avançada i de qualitat. Un procés que ha de posar també les bases d'una societat plural i multilingüe orientada al bé comú, la prosperitat, l'equitat i el benestar de la ciutadania. Preparant-nos per bastir un nou model socioeconòmic que hauria de lluitar contra la desigualtat, el gran llast que ens ha llegat la crisi creada pels dogmes desreguladors i austericides del pensament neoliberal. A la vegada caldrà consolidar el nostre sistema productiu envers la transició a models energètics sostenibles, l'economia verda del coneixement i la innovació tecnològica.

Catalunya està preparada. I si la seva ciutadania vol, podrà esdevenir un nou subjecte polític que trobarà, indefectiblement, cabuda en el concert europeu i la comunitat internacional, en un món global de sobiranies compartides i interdependents. Un procés genuí i democràtic, que generarà una nova casuística en la política comparada.