L'any passat va patir un infart i ara es cansa més. Porta un bastó com a suport. Però, com ha fet des que es va jubilar fa 25 anys, divendres va ser el primer a arribar a la cruïlla entre rambla Catalunya i el carrer Còrsega per participar en un acte solidari de la Fundació Avismón per recollir menjar per a avis que viuen sols. Molts curiosos s'acostaven quan el veien pujat sobre una petita tarima vermella, regulant el trànsit. El bastó se'l va deixar a casa.

Josep Sánchez va complir 90 anys al maig. Mai s'ha perdut un acte solidari. “Mentre sigui viu ho faré perquè jo seré de la Guàrdia Urbana fins a la mort.” El seu avi ja pertanyia al cos, el seu pare era mosso i el seu fill i el seu nét són també de la Guàrdia Urbana, una institució que venera i que l'ha condecorat més d'un cop. Divendres, lluïa una d'aquestes medalles en un uniforme impecable. Un dels tres que conserva. “Tinc el d'estiu, que és de color blanc, i també l'abric d'hivern”, assenyala.

Quan es posa l'uniforme de gala i surt al carrer se sent un altre. Tot i que assegura que els temps han canviat i que “en general, s'ha perdut el respecte a l'autoritat”. Però li agrada el servei públic. No ho pot evitar. Quan passeja, va mirant, observa les mancances. I les troba. “M'agrada ajudar la gent. Si veig un banc trencat o un arbre en males condicions o un sot..., de seguida truco al 900.226.226, que és el servei al ciutadà.” I li fan cas.

N'està orgullós. Divendres,
després de tot el matí dempeus, estava cansat. Però continuava atenent la gent. I, de tant en tant, pujava a la tarima per regular el trànsit. Durant set anys ho va fer a cavall. Li agrada recordar-ho. “Ara, fa temps que els cavalls de
la Guàrdia Urbana tenen una altra missió, però quan jo era jove es regulava el trànsit a cavall.”
Ell ho feia a la Diagonal.

Tot i la tradició familiar, Sánchez no va entrar a la Guàrdia Urbana per devoció ni per obligació. Ho va fer per guanyar-se la vida. “Abans dels 17 anys, com que a casa érem quatre germans i no teníem per menjar, el pare ens va dir que algú s'havia d'enrolar voluntari a l'exercit. Vaig passar quatre anys a Ceuta”, explica. Continua sent un home pragmàtic que reconeix obertament que, amb només 14 anys, es va fer falangista “per poder treure el pare de la presó”.

Després de l'exercit, va voler fer teatre, però els pares de la seva promesa li van dir que ho deixés, “que el teatre no era de bona persona”. Va anar a una fàbrica de gasoses i sifons i el propietari el va enviar a l'Ajuntament. Després de dos mesos a l'Acadèmia, va començar a treballar. I va ser fent d'agent que va conèixer Errol Flynn. “Preníem cafè al passeig de Gràcia. També vaig fer el vermut amb Robert Mitchum.”

Els molts obsequis recollits divendres li fan recordar una època antiga en què la gent regalava coses a la Guàrdia Urbana. Sobretot per Nadal. “La meva primera botella me la va donar Paco Martínez Soria.” Una vegada més, la seva admiració amagada pels actors. Potser la seva vocació frustrada.