Al final l’ha batut el càncer, després de gairebé dos anys de lluita contra una malaltia que finalment ha resultat implacable. Capdevila, fundador i primer director de l’ARA, diari al qual ha estat lligat fins als darrers moments de la seva vida, va destacar pel seu ofici però, sobretot, per la seva personalitat. Era una persona afable, carregada d’humor i d’un fi sentit de la ironia, del qual en va donar bona prova quan conduïa Alguna pregunta més? a Els matins de Catalunya Ràdio, aleshores comandats per Antoni Bassas, i també en un dels seus llibres més celebrats Criatura i companyia (1999) que li va valdre el Premi Pere Quart d’humor i sàtira.

Carles Capdevila, nascut als Hostalets de Balanyà (Osona) el 1965, ha deixat bona prova del seu compromís social al llarg dels seus anys de trajectòria periodística. El 1991, juntament amb altres professionals, va treballar i editar el Diari de la Pau, una eina de protesta contra la primera Guerra del Golf. Una idea, com explica avui el periodista de l’ARA Àlex Gutiérrez, va ser pensada i executada en una setmana; una bogeria que tenia per objectiu denunciar el silenci de la gran premsa a les crítiques al conflicte encetat per George Bush pare com a president dels Estats Units.

Va dirigir l’ARA des de la seva fundació el 2010 fins al 2015, quan la malaltia va aconsellar un relleu a la direcció del diari per garantir una prompta recuperació del periodista. Amb tot, va continuar vinculat al diari escrivint una columna d’opinió tan compromesa com va ser la seva tasca periodística al llarg de la seva vida.

Carles Capdevila mai va amagar la seva malaltia, un càncer colonorectal, ans el contrari. Va voler comunicar-ho per correu electrònic a la redacció i posteriorment els lectors, en un article valent titulat “Fa de mal dir que tens càncer”. Allà explicava que continuaria escrivint i va deixar escrita una frase que posava la pell de gallina: “El càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure”.

Una de les seves importants aportacions al món de l’escriptura (va publicar gairebé una desena de llibres) i del periodisme ha estat la seva implicació en la faceta educativa de les noves generacions, sobretot, a partir de la seva experiència com a pare, de la qual en va deixar testimoni audiovisual als programes Qui els va parir (TV3) i Eduqueu les criatures (Catalunya Ràdio).

Aquest periodista, fill de fuster, fet del qual sempre em feia gala, també va formar part de la família del diari Avui, on fa els seus primers passos professionals a la secció de Societat. Posteriorment va mantenir la vinculació un temps més escrivint-hi articles d’opinió.

El periodisme català ha perdut una de les seves veus significades (el novembre passat va rebre el Premi Nacional de Periodisme) i compromeses, que ha servit per demostrar que lluny del que es cou en certs mitjans, sobretot aquells que tenen com a epicentre i raó de ser la capital d’Espanya, es pot fer periodisme autèntic, social, d’allò que en diem “rostre humà” amb el màxim rigor i seriositat, però amb un punt de sal: la visió optimista de la vida amb un toc humorístic.