Més frescos que un gaspatxo
Stuart Murdoch va criticar el ‘Brexit’ i coneixia la realitat de Catalunya
No estava ple, però el públic entusiasta va convertir la platea del Palau de Pedralbes en una bombonera, una improvisada pista de ball, on l’elegant grup escocès es va sentir còmode, va desplegar els seus intimistes èxits i va deixar tothom content al llarg de l’hora i mitja llarga que va durar el concert. Després del gegantisme tronador del Sónar, aquesta cita de pop, profusió d’instruments i intercanvi de veus servia de descompressió per als que sortíem de la cita nocturna. Amb vuit o nou músics a l’escenari, els Belle & Sebastian van fer un xou convincent, liderats per un Stuart Murdoch que es va reivindicar europeista, anti-Brexit i va demostrar que coneixia la realitat de Catalunya.
Els temes agredolços van servir per anar a guanyar el partit des dels primers temes, Act of the Apostle, I’m a Cuckoo i Seeing Other People, en què la veu de Murdoch s’alternava amb la de Stevie Jackson i Sarah Martin.
Els Belle & Sebastian no van fer un concert de grans èxits sinó que van combinar algunes de les peces més recognoscibles, com ara Piazza, New York Catcher, amb d’altres de fons d’armari, cosa que va servir per tenir aquesta sensació de nou i planxat que irradia el grup. Són més de vint anys d’història per a uns joves quarantins, que van tenir la complicitat de moltes parelles coetànies i gent jove que aprecia la senzillesa de la proposta sentimental i la integritat compositiva.
El concert avançava com si res, fent el temps tan fungible com les dolces melodies que Murdoch compartia amb els espectadors, primer mentre els saludava per la platea, i en el tram final, quan va omplir l’escenari de fans que van ballar The Boy with the Arab Strap, The Blues Are Still Blue i Sleep the Clock Around. Un parell de bisos i a dormir després de 17 cançons més fresques que un gaspatxo, amb una dosi de pop suau de qualitat.