cultura
Joan Subirats
Comissionat de Cultura de l'Aj. de Barcelona
“Per què n’hem de tenir cap, de model cultural?”
Volem recuperar el Palau del Lloctinent, propietat del ministeri, per al Museu d’Història
El problema és d’inici: La candidatura de BeC no va tenir prou claredat en el seu programa cultural
S’ha abusat de la utilització de la cultura amb una lògica estrictament instrumental
No ens podem plantejar inversions en grans equipaments si no es vinculen a projectes sòlids
El primer que fa el politòleg Joan Subirats (Barcelona, 1951) és demanar disculpes per la desfilada de responsables de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona en poc més de mig mandat. Ell és el tercer. Com a ideòleg de Barcelona en Comú, sap que en cultura han fallat. Fa autocrítica, cosa insòlita en un polític. I no fa veure el que no és: la cultura no és la seva especialitat. Té menys d’un any i mig per desplegar els seus plans.
El sector cultural se sent marejat amb tants canvis de timó. ¿És conscient que haurà de gestionar diverses frustracions, sobretot les dels que van fer confiança als anhels renovadors de Barcelona en Comú?
Durant la preparació de la candidatura de BeC, vaig tenir una certa presència en alguns àmbits, però no especialment en el de la cultura, de la qual reconec que no soc cap especialista. Hi veig un problema d’inici, i és que BeC no va tenir prou claredat amb el seu programa cultural. Sí que es va fer una bona anàlisi dels dèficits històrics, però no va anar acompanyada d’una reflexió més a fons del conjunt dels equipaments, els museus i el patrimoni, què calia fer amb la cultura popular...
La comissionada Berta Sureda va acabar sent una incompresa fins i tot dins de les pròpies files de BeC, i al cap de res es va fer servir la cartera de Cultura com a moneda de canvi per tancar l’efímer pacte amb el PSC. Aquí molts es van perdre.
Amb l’arribada de Jaume Collboni van tornar les lògiques amb les quals s’havia mogut la cultura i es va restablir la normalitat. Tot plegat, com bé dius, ha generat frustració. La part innovadora que tenia la proposta de Berta Sureda va posar nerviosos els sectors tradicionals, i la proposta continuadora de Collboni va tranquil·litzar els sectors tradicionals i va posar nerviosos els sectors emergents. I jo ara hauria d’acabar dient que soc la síntesi feliç, però no, no crec que es pugui dir així. En dos anys i mig hem canviat de perspectiva cultural de manera significativa, i hem de demanar excuses. Em queda un any i mig de mandat per intentar recuperar els aspectes positius dels dos períodes.
I per aportar alguna cosa personal. Quina serà?
Educació, cultura, proximitat i territori, i això crec que sí que entronca molt bé amb els valors que BeC defensa, que tenen a veure amb la idea de no parlar de consum cultural sinó d’accés a la cultura, de parlar de qui guanya i qui perd en les decisions que prenem. Jo he vingut a fer política.
No li sembla realment preocupant que no s’acabi de concretar un model cultural coherent?
¿El festival Obertura, que tiren endavant el Liceu, l’Auditori, el Palau de la Música i Ibercàmera, i que s’adreça a un públic d’alt nivell, és contradictori amb el treball que ha fet La Fundició per dignificar el patrimoni cultural que representa la rumba catalana en els dos murals del carrer de la Cera? No ho és. Jo el que li haig de demanar al festival Obertura és que si porten músics de renom hem de ser capaços que el mateix dia del concert o l’endemà facin una master class en una escola de música municipal, una audició en un centre cívic...
Un model cultural indefinit ens porta a no saber si volem o no una sucursal de l’Hermitage.
Avui costa molt identificar models de ciutat i culturals determinats. I jo em pregunto: per què n’hem de tenir cap? Moltes veus del sector em diuen que no el volen. No tenir model no vol dir no fer política. El que tinc clar és el que no vull, que és utilitzar la cultura per a altres raons de caràcter econòmic, urbanístic... S’ha abusat de la utilització de la cultura amb una lògica estrictament instrumental. La cultura ha de tenir un significat propi a nivell de dret. I fins i tot estic disposat a defensar la cultura com un valor predistributiu, central en la vida de les persones, com l’habitatge, l’educació, el salari mínim... A mi m’agrada Berlín perquè té capacitat de fer cultura a molts nivells, una personalitat emprenedora i creativa brutal, dinàmiques que no són gentrificadores... però, és clar, entre un 30% i un 40% de l’habitatge és públic, i aquí tenim l’1,5%. No es pot aïllar l’àmbit cultural de les altres polítiques.
No ha contestat si volen o no l’Hermitage.
Ens preocupa la solidesa del projecte. Recordem que és una franquícia. La col·lecció d’obres es donarà en règim de leasing, és a dir, per a un temps. Hem de veure la qualitat d’aquestes peces. I, tant o més important, hem d’estar segurs que té viabilitat econòmica. És una iniciativa privada que el que vol és tenir rendibilitat. Sabem d’experiències anteriors que no han funcionat. A Amsterdam, l’Ajuntament ha hagut d’acabar posant-hi recursos. I això és el que no volem assumir.
Pepe Serra, el director del MNAC, s’hi oposa totalment perquè la realitat és que les principals institucions museístiques de la ciutat han de fer miracles per desplegar els seus programes arran de les retallades. Per cert, que Serra també demana amb urgència espai en un dels pavellons buits de la Fira. S’hi ha reunit?
Sí. Ell és conscient que el tema és complex. El pavelló d’Alfons XIII té problemes estructurals greus i un sostre d’uralita. El pavelló de Victòria Eugènia està millor, però també s’hi ha d’actuar. I la qüestió també és si les necessitats del MNAC són compatibles amb altres necessitats, com ara disposar d’un gran espai per a exposicions temporals que a Barcelona li falta. Això és el que va plantejar Collboni encertadament. I és en aquesta línia de poder combinar les diferents necessitats, que estem treballant. Jo crec que a la taula per abordar-ho ens hi hem d’asseure molta més gent, també la Fundació Miró, CaixaForum, el pavelló Mies van der Rohe... No és una operació senzilla. Però el que importa és donar un ús cultural al pavelló. I això ho tenim clar. Aquest any farem una inversió per reforçar, netejar i posar en condicions l’edifici, i ja serà un avenç. Però, és clar, per desencallar-ho ens falta un interlocutor: la Generalitat.
Té una llista de punts preparada per tractar amb el futur conseller de Cultura?
Una de les coses que més m’han sorprès ha estat veure que l’Ajuntament és una institució central en el manteniment de les institucions culturals de capçalera del país. Ha anat molt més enllà de la seva responsabilitat. Amb el nou conseller, que desitjo que tinguem aviat, hem de parlar de la presència de la Generalitat en aquests equipaments. Però també de què passa amb el centre d’art Santa Mònica, que està generant debat. O un tema que acabem d’aprovar, una proposta del grup d’ERC, per recuperar el Palau del Lloctinent, antiga seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que és propietat del Ministeri de Cultura, per integrar-lo al Museu d’Història de Barcelona.
Això també ho hauran de parlar amb el ministre. Li ha donat hora? Hi anirà amb optimisme?
Estem pendents que ens concreti la data de la trobada. Hi podria anar amb una actitud escèptica o, al revés, confiant que té interès a canviar les maneres de fer dels darrers anys. Fa poc sentia a dir al ministre de Foment que estan incrementant tant les inversions a Barcelona... Potser sí que coses que fa dos anys semblaven impossibles ara no ho seran. S’ha de veure. Jo almenys vaig amb l’esperança del nouvingut que no ha sigut frustrat en altres ocasions. En tot cas, hi ha molt a parlar, per començar, d’un tema tan important com és la Biblioteca Provincial, però també de com es podria corregir la tendència descendent o inamovible de les aportacions del ministeri a les institucions culturals de la ciutat.
Vostè ha dit que Barcelona no pot competir amb Madrid, París i Londres. Amb qui pot competir, o senzillament no ha d’aspirar a competir amb ningú?
Barcelona ha volgut jugar en la lliga de les grans ciutats sense ser capital d’estat ni tenir les col·leccions espectaculars que tenen les capitals d’estat que han sigut imperi. Aquesta tensió és saludable. Un mateix ha de ser conscient de les seves limitacions, però pot aspirar a anar més enllà. El cas és que des del 2007 ens hem adonat que les nostres expectatives eren excessives. Què hem de fer per seguir sent ambiciosos sense perdre de vista les nostres possibilitats? Per exemple, reforçar els projectes. No hem de treballar amb lògiques d’inversions en grans infraestructures si no es vinculen a continguts sòlids. Sempre ha sigut més fàcil construir que no pas tenir la capacitat de manteniment d’aquests centres amb projectes arrelats i que funcionin. I aquí enllaço amb el que et deia al començament: d’acord, volem jugar en les grans lligues, però el públic ens acompanya? Els barcelonins que tenen estudis secundaris postobligatoris són poc més d’un 50% i als països nòrdics estan per sobre d’un 80%. Si ho mirem per districtes, a Sarrià-Sant Gervasi, un 80%, i a Nou Barris, un 34%.
Hem parlat d’institucions, de públics... però, i els creadors, la singularitat de la cultura de la ciutat, que són els que estan patint més la crisi i l’absència de polítiques culturals que els atenguin?
No entenc que per normativa les fàbriques de creació i els equipaments culturals no puguin disposar d’un espai per a residències. I això ho hem de resoldre.
el contrapunt
Innovadora, lliure i creativa
JAUME VIDALHi va haver un moment preolímpic en què el nom de Barcelona sonava en ciutats de més enllà de les fronteres. I no només a París, Londres o Amsterdam, sinó també a Madrid, on existia una mena de ciutadans inquiets que miraven la capital catalana amb enveja per una vitalitat cultural innovadora que s’enlairava des de les arrels més profundes de l’expressió creativa popular: de baix a dalt i plenament lliure. Quan les administracions van posar en marxa les polítiques culturals, l’objectiu bàsic va ser la creació d’infraestructures que, si bé eren necessàries, van domesticar l’espontaneïtat creativa. I en aquest sentit s’ha formalitzat a la ciutat una cultura de consum que, si bé permet tenir una visió més o menys internacional i tenir produccions pròpies de caire mainstream, ha relegat la lluentor underground que sempre ha caracteritzat Barcelona. Fa massa temps que institucionalitzem l’emergència i el que cal és que la innovació flueixi. Per això cal que l’ombra de les preocupacions sobre les grans institucions artístiques no tapi altres manifestacions. És a dir, que el que Berta Sureda plantejava com a bandera de BeC, educació, cultura, proximitat i territori, deixi de ser un eslògan i es tradueixi en un fet. Teatres, museus i auditoris costen molts diners, però per obrir l’aixeta perquè la creativitat que forma part de l’essència ciutadana brolli només cal aprofitar els recursos que ja es tenen amb imaginació.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.