cultura

Rere la porta, una paret de fum

És un escriptor que ha sabut crear un món a través de la paraula i de la sintaxi

M'he passat la “tarda càlida d'estiu”, com diu Vinyoli, “com un que parla amb entelada veu”. Han estat unes hores, en aquesta tarda trista d'un dimecres de juliol, de busseig en les hemeroteques. La meva memòria és feble i no recordava l'any que en Miquel i jo vam començar a partir-nos un mateix espai a El Punt. Era el mes de setembre de 1985 i ell publicava els dimarts, els dijous i el dissabte; i jo, els altres dies, excepte dilluns. La columna d'en Miquel es deia l'Enrenou. La meva, Un Sofà a la Riba. Després, al cap de dos anys, es van editar dos llibres amb un recull de les peces que ens semblaven més dignes. I vam fer una presentació conjunta. Aquesta tarda del juliol que s'ha endut en Miquel m'he dedicat a evocar-lo amb les fotos d'aleshores. No duia barba i tenia un rostre ufanós i amable. Mentre jo em revestia d'una certa modernitat que ara em sembla molt resclosida, ell ja conreava la llavor que l'ha definit tots aquests anys, al llarg d'una vida en la qual ha procurat (i ha aconseguit) definir-se “amb una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. És l'estil que ha marcat la seva prosa i que Narcís-Jordi Aragó (i reculem al 1984!) ja veia com a “transparent, solemne i reposat”. L'estil que Lluís Muntada, l'any 2000, definia amb precisió: “Encomana un refús del ditirambe i l'esquematisme, i desprèn un hàlit d'honestedat intel·lectual”.

Poc més hi puc afegir. Un escriptor és un estil, i en Miquel és un escriptor enorme, algú que ha sabut crear un món (no solament reflectir-lo) a través de la paraula i de la sintaxi. Ara em vaga de recordar alguna conversa que havíem tingut sobre els realistes italians, aquella generació (ara ben perduda i oblidada) en la qual podríem incloure Vittorini, Pavese, Moravia... i Bassani. Aquesta tarda “en què recordo els amics que han mort”, Bassani se m'apareix com el definitiu nexe d'unió amb en Miquel. En una enquesta de la Llibreria 22, l'any 2003, va triar Dietro la porta com un dels seus llibres de capçalera. També és en la meva llista, en un lloc molt destacat. Ens ajunta la literatura, doncs. I ara ens separa aquesta beneiteria de la mort, “una paret de fum / que priva sols de veure'ns”. Torno a Vinyoli i als morts: “(...) Fem-nos lentament / al pensament que alguna cosa d'ells / és molt a prop”.

Josep Maria Fonalleras és escriptor



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.