Cultura

Crònica

rock

Dylan ‘superstar'

El cantant nord-americà es va reinterpretar d'una manera excel·lent a Pedralbes

Dylan no és un cantant d'èxits ni vol explotar els seus himnes. És un treballador incansable, que ha desplegat centenars de cançons des del 1961 i cada nit sonen renovades i fresques. Puntual, va aparèixer amb un vestit de ratlles clar, barret cajun i unes botes que el projectaven del piano a l'estructura de quatre micros des d'on va cantar els vint temes triats. Dissabte a la nit va començar, com en la majoria dels concerts de la gira, amb la impactant Things have changed, de la pel·lícula Joves prodigiosos, de l'any 2000 i que va obtenir un Oscar. El tema, que ve a respondre la cèlebre cançó protesta The times they are a-changin', podria ser un fragment autobiogràfic: “Un home preocupat amb una ment preocupada. No hi ha ningú al davant ni al meu darrere.”

En aquesta ocasió, sí que hi érem. Ple a vessar, el pati de Pedralbes va congregar un públic fred, que va assumir el xou sense entusiasme, potser sense valorar la qualitat del concert, l'excel·lència del material i el que va donar un Dylan actiu, que es va moure per l'escenari sense guitarra, però tocant el piano o fent esporàdics solos d'harmònica. La banda, de luxe, amb el baixista Tony Garnier –que fa gairebé trenta anys que acompanya Dylan– i la resta, que també l'han acompanyat en els discos dels darrers anys, com George Receli, Stu Kimball, Donnie Herron i Charlie Sexton. Cal accentuar que són la banda que més anys s'ha mantingut amb el mestre de Minnesota.

El so que van aconseguir va oscil·lar entre el country impulsat per un slide i la segona part més jazzística, alternant temes dels anys seixanta, com She belongs to me o el Blowin' in the wind del bis, amb temes emblemàtics dels setanta, com Tangled up in blue, una genialitat. També els covers Full moon and empty arms i Autumn leaves,amb els quals va tancar les dues parts i que provenen del seu últim disc, el controvertit homenatge a Frank Sinatra. Entremig van sonar, i la majoria de les vegades vigorosament, versions de Beyond here lies nothin', Workingman's blues, Duquesne whistle, Waiting for you i Pay in blood. A la represa, Dylan es va mostrar encara més còmode i va començar a afinar, amb temes com Early Roman kings, Forgetful heart, Spirit on the water, Scarlet Town i Soon after midnight. Semblava el cantant del Self portrait del 1970.

Dylan va acabar els bisos amb Love sick, primer tema de l'àlbum Time out of mind, un dels seus gloriosos renaixements. Coda d'un concert memorable, tan potent com el d'Andorra del 2008 i per sobre del de Cap Roig del 2012 i el del Poble Espanyol del 2010. En plena forma, Dylan actua pràcticament cada nit, sense pompes de rocker, ben a prop del cabaret imaginatiu on es reinterpreta i dansa en la nit eterna, com un déu grec.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a