cultura

novel·la

novetat editorial

Entre Bob Dylan i Raimon

Xevi Sala ambienta la novel·la del Bertrana a les bases nord-americanes de l'Empordà a finals del franquisme

L'escriptor i periodista ha concebut “una trama de ficció que tafaneja en la realitat”
‘I ens vam menjar el món' arriba avui a les llibreries i es presenta dilluns que ve a Girona

El dia que va rebre el premi Prudenci Bertrana de novel·la per I ens vam menjar el món, que l'editorial Columna distribueix avui a les llibreries, Xevi Sala (la Bisbal d'Empordà, 1965) va comentar que aquesta història d'amistat entre un militant d'una cèl·lula clandestina del PSUC i un soldat nord-americà de la base Loran de l'Estartit tenia banda sonora pròpia i que el lector hi reconeixeria el to moral d'una època tot escoltant Raimon, Georges Brassens i Ovidi Montllor. I també Bob Dylan, és va oblidar de dir, i Pete Seeger, aquell “boy scout amb ukelele” com el defineix un dels personatges del llibre, massa jove per comprendre que hi va haver un temps en què les cançons consolaven i revoltaven. En realitat, però, el fil musical més present al llarg de les 260 pàgines de la novel·la és el del mar de matinada, a l'hora que s'hi recull el palangre i un pot “dialogar amb si mateix i amb la balança dels penediments i les satisfaccions”. Perquè això és el que farà en certa manera el pescador Gregori Vilar, en Gori, quan conegui a l'enterrament del vell soldat de la base Loran el fill del seu antic amic i provi de fer-li entendre, en una successió de flashbacks, per què dos homes de vides tan antagòniques van arribar a congeniar enmig de la Guerra Freda i van concebre junts la idea prodigiosa de canviar el món.

“Nosaltres escoltàvem en Raimon i ell escoltava en Bob Dylan, amb això ja està tot dit”, constata Gori per advertir tot allò que els separava del soldat de transmissions Kirk Barrera, un tipus complex, excombatent al Vietnam, desenganyat, temerari i a voltes furibund; “un antisistema avant la lettre”, concedeix Xevi Sala, que es convertirà en l'inesperat agent infiltrat a la base dels guardacostes nord-americans al servei d'una cèl·lula comunista integrada per dos pescadors i un perruquer, als quals fa d'enllaç un viatjant de colònia per a nadons. Les revolucions comencen sovint així, en una tertúlia de barberia. “Una de les grandeses de la gent bona és la capacitat de sacrificar-se per gent que no pensa com ella, herois anònims, persones corrents que passen desapercebudes”, com ara un pescador de palangre, observa Sala, que ha volgut subratllar en la seva novel·la “l'èpica quotidiana”, convençut que “qualsevol de nosaltres pot covar dins la més absoluta normalitat una història extraordinària”.

Del tot normals, però, els últims anys del franquisme no ho van ser gaire, i la mateixa estació Loran, ocupada pels nord-americans del 1961 al 1994, n'era un símptoma ben visible: la prova que mentre a Espanya s'aplicaven tortures medievals per assassinar Cipriano Martos i Salvador Puig Antich, els Estats Units, la gran potència democràtica mundial, continuava presentant el general Franco com el “sentinella d'Occident”. Xevi Sala, però, és prou hàbil per no sucumbir a un discurs maniqueu. Ben mirat, per als veïns de l'Estartit, els americans de la base Loran “eren autèntics déus”, sempre amb diners i tabac a la butxaca, admet el ja vell Gori, que com tants altres empordanesos de carn i os van tastar les primeres Coca-Coles que van arribar a la península gràcies al contacte amb aquells soldats que portaven a un racó de l'Empordà costums insòlits i un optimisme al qual aquí tothom havia après a renunciar. Costava no sentir-se atret per uns enemics tan cordials que, a sobre, t'obrien les portes els caps de setmana si volies anar-hi a veure projeccions de cinema i que van reclutar desenes de fills de comunistes “perquè eren els únics que sabien rus”.

El llibre, que explora un tema fins ara ignorat per la ficció, no és benvolent amb els americans, que van festejar obertament amb el franquisme, però tampoc pretén demonitzar la seva presència a l'Empordà, on “van donar feina a molta gent i d'on van saber retirar-se com uns senyors”, opina Xevi Sala, que com a empordanès i com a periodista veterà de l'antic diari El Punt, i actualment directiu d'El Punt Avui, coneix bé la història tant de l'estació Loran com de Ràdio Liberty de Pals. El destí de totes dues és el més injuriant. Els terrenys de Ràdio Liberty, que sense la presència americana haurien cedit a l'especulació urbanística, han acabat constituint una reserva natural des de la demolició de les antenes el 2006, però s'ha perdut l'ocasió de convertir les antigues instal·lacions, avui ruïnoses, en un museu de la guerra freda que hauria estat “un reclam turístic de primer ordre per a la comarca”, assegura Sala. La base Loran, en canvi, és tota ella un despropòsit, esgalabrada, plena de deixalles, sense cap mena de protecció: un fortí fantasmal. L'Estat espanyol no fa ni deixa fer, perquè des que els Estats Units va retornar-li els terrenys “s'ha negat sistemàticament a cedir-los als ajuntaments exigint-los uns preus desorbitats”.

Per a Xevi Sala, “les bases representen oportunitats perdudes”, de la mateixa manera que assegura que “la Transició va ser la gran estafa americana”, no només perquè els Estats Units van validar el règim franquista, sinó també perquè van condicionar la legalització del PCE als seus interessos i van maniobrar perquè Espanya, un aliat estratègic enfront de Moscou, no sortís de l'OTAN. Els referents històrics, profusament documentats, poden fer pensar en una novel·la reportatge, però aquest no és el cas de I ens vam menjar el món. “M'he plantejat una trama de ficció que tafaneja en la realitat”, ho descriu l'escriptor, que fa conviure els seus personatges amb figures ben conegudes com ara Salvador Dalí, Kirk Douglas, Amanda Lear, David Lean, Santiago Carrillo o Lluís Bosch Martí al servei, però, d'una premissa central que dirigeix tot el relat: “Si les ideologies sobreviuen a les seves contradiccions, les amistats també han de sobreposar-se a les ideologies.” En aquest sentit, Xevi Sala reivindica el coratge d'en Gori i en Kirk Barrera, que exemplifiquen “la necessitat de conservar els ideals sota qualsevol circumstància, encara que sembli una opció vital ingènua” i que, per desgràcia, com afegeix, hagi sembrat la història de cadàvers. “La lluita antifranquista és plena de fosses comunes a les cunetes”, sentencia, recordant que “Espanya és, darrere de Cambodja, el país que en té més del món”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia