cultura

Fernando Trueba

director de cinema

“Jo no recordo colors en la meva infantesa”

El que hem vist i llegit ens defineix molt, ho incorporem a la nostra vida. És allò increïble de l'art

Home de vasta cultura (no només cinematogràfica), pare i germà de directors i marit de productora, Fernando Trueba (Madrid, 1955) ha guanyat gairebé tot l'imaginable, Oscar inclòs (per Belle époque, 1992). Amb La reina de España, en cartell des de fa dues setmanes, ha recuperat la troupe de La niña de tus ojos (Penélope Cruz, Jorge Sanz, Antonio Resines...) per situar-los en el rodatge d'una superproducció de Hollywood a l'Espanya franquista. Després de concedir aquesta entrevista a El Punt Avui, Fernando Trueba ha patit una campanya de boicot al seu nou film perquè al setembre del 2015 va declarar que no s'ha sentit mai espanyol.

Ha fet un film ple de colors, tot i ser l'època del franquisme...
Jo li vaig dir a José Luis Alcaine [el director de fotografia] que si haguéssim volgut fer una pel·lícula política o històrica, potser hagués calgut triar el blanc i negre, però que estàvem fent una comèdia, i malgrat les parts tràgiques o dramàtiques, és una pel·lícula vitalista i divertida. Volia els colors verd de l'herba, blau del cel... Em va passar a Belle époque; vaig haver de convèncer la gent que, encara que hi hagués capellans i guàrdies civils, era una pel·lícula impressionista.
Els seus records d'aquella època són en color?
Jo no recordo colors en la meva infantesa. Jo vaig néixer el 1955 a Madrid i la meva infantesa, fins i tot quan tenia 10 o 15 anys, la recordo en blanc i negre: Cuatro Caminos, el carrer, la nit, com anava vestida la gent... Probablement és una errada de la meva memòria, del cervell. Ara mateix, mentre parlo, tinc al cap la imatge en blanc i negre del meu germà i jo caminant pel carrer Bravo Murillo, tornant d'una acadèmia.
Què tenien els personatges de ‘La niña de tus ojos', que els ha recuperat ara a ‘La reina de España'?
Sobretot són els personatges amb els actors a dins, ja no els puc separar. Els personatges són Loles, Rosa, Antonio, Penélope... I també hi ha els records d'aquell rodatge, amb una convivència, amistat i afecte entre tots molt grans. Es diu que no s'ha d'intentar reviure els moments feliços, però de vegades funciona. Potser, en el fons, volia reviure aquell rodatge feliç, i tornar ajuntar la banda, com deien els Blues Brothers.
Hi havia una mica de nostàlgia, també?
Quan truques a un amic perquè vols estar amb ell no és necessàriament nostàlgia, en el fons estàs mirant més cap endavant que cap endarrere. Et reuneixes, vols fer més coses amb ell... anem a fer una pel·lícula junts, en aquest cas. Això no és nostàlgia, és present i futur. Jo no sóc molt nostàlgic, potser perquè vaig néixer en una família humil, en una època amb moltes privacions, en què els Reis mai no et portaven el que t'hauria agradat que et portessin perquè no hi havia diners... Jo no miro el meu passat amb nostàlgia. Potser un nen d'ara, que viu en un món més protegit i amb moltes més coses, senti nostàlgia de la seva infantesa. Jo potser tinc més nostàlgia de coses que no he viscut i d'èpoques anteriors a mi. Dels surrealistes al París dels anys 20, dels impressionistes a final del segle XIX, dels pioners del cinema, de Renoir als anys 30, de Diderot al segle XVIII...
Per tant, per vostè la nostàlgia pot venir de les lectures, de les pel·lícules, de la pintura...
Sí, la nostàlgia pot venir de mons que no has viscut, però que d'alguna forma la portes a dins teu.
Som el que hem vist?
Jo crec que sí, som el que hem vist i llegit, això ens defineix molt, ho incorporem tot a la nostra vida. Això és allò increïble de l'art. Hi ha molts trossos de la teva vida que han desaparegut de la memòria, només en recordes algunes escenes, però no tens el llibre sencer. Entre ells, hi ha fragments de pel·lícules que has vist. Això és sorprenent, potser recordes amb més precisió una escena d'una pel·lícula que has vist als 15 anys que una escena amb la teva mare quan en tenies 8. És admirable, en la mesura que som també el que veiem.
La comèdia és una bona eina per parlar de la realitat?
No és que jo hagi utilitzat la comèdia per explicar la realitat dels anys 50, res més lluny de les meves intencions. Jo amb aquesta pel·lícula vull fer una celebració de la vida i fer riure la gent, en una època que no té gaires coses per riure, com la que estem vivint. Intentes no falsejar gaire la realitat, ser fidel a la història, però si hagués tingut com a primera intenció explicar com era de dura aquella època hauria fet una pel·lícula més política, social i realista.

Es pot fer humor, doncs, encara que siguin èpoques fosques...

Sí. Quan Ernst Lubitsch fa Ser o no ser està parlant d'una època negríssima, però hi ha un amor a la vida i un sentit de l'humor per sobre de tot. Per descomptat, també una crítica al nazisme, als totalitarismes. La gran comèdia italiana de finals dels 50 i 60 és molt realista. Una vida difícil, Todos a casa, La gran guerra... Són obres mestres que expliquen una època dura, difícil, de guerra i postguerra, d'un país mig destruït. Però la humanitat, l'amor a la vida o la comprensió dels personatges hi són per damunt de tot. La gran comèdia i l'art en general et fan mirar la realitat de manera ordenada, harmònica, i te la fan més comprensible. L'art, la literatura i el cinema ens la posen a l'abast, i la comèdia ens fa entendre les debilitats humanes, ens les acosta i ens les fa veure amb una certa tolerància i simpatia. Això fa que la comèdia sigui una manera privilegiada de mirar la realitat i d'explicar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia