cultura

relat

Arnau Vives Piñas

Xiuxiueja la paraula màgica

Hermann Hesse deia que les seves obres eren petites biografies de l’ànima. Si és així, el lector comprendrà que llegir-les és fer el camí oblic de la literatura que transita per la seva vida, com una manera de dir-se i fer-se sentit. També digué que la virtut a què més es devia era l’obstinació, Eigensinn, el sentit propi. Tota la seva obra, del poema desconegut a la novel·la aclamada, són el païment d’aquesta llei d’incessant cantúria i de cadascun dels moviments de l’ànima, més o menys certs. “Destí i esperit són noms del mateix concepte”, diu de Novalis. Si Hesse ha captat l’atenció del públic, entre la passió i l’estirabot, la puerilitat i la compenetració profunda, és perquè, com li passà a l’il·lustrador del bell conte que tenim entre mans, pregunta per aquest sentit propi.

A La infantesa del bruixot trobareu un relat fantasiós de creixement vers l’adolescència, un precipici entre la saviesa de l’infant que s’esvaeix i el segrest per les lleis de l’home. Ho narra una veu que ha recobrat, però, el sentit íntim del seu destí en la literatura, “veig tota la meva vida sota el signe d’aquest desig de tenir poders màgics”, que aspiren a transformar-lo, com anhelarà “la invisibilitat del savi, el qual, bo i apercebent-se de les coses, passa desapercebut”.

Cobert pel vel de la meravella, aquest relat s’acara amb la vida del poeta i reuneix la geografia essencial de l’obra literària que ja llavors, 1923, havia donat Peter Camenzind, Unterm Rad i Demian, i un any abans Siddhartha, el breviari místic del poeta de l’obstinació, que enfonsa les arrels en les doctrines dels vedes, el tao i Confuci, un interès d’herència materna que, amb el pietisme cristià familiar i altres formes d’espiritualitat, apregonaria fins organitzar el credo personal que tinta la seva obra i que no deixa d’emergir en aquest relat:

“No foren només pares i mestres que m’educaren, sinó també forces més elevades, més ocultes i més misterioses, entre les quals també hi havia el déu Pan, sota la forma d’un petit fetitxe dansaire indi que l’avi tenia a la vitrina” que “m’imbuí d’imatges i pensaments orientals antiquíssims, fins al punt que més endavant hauria de percebre tot contacte amb savis indis i xinesos com un retrobament”. “Hi havia cops que era un ídol, una figura estranya i bon xic graciosa […] Altres cops era una cosa màgica, important i tenebrosa de no dir, desitjosa de sacrificis, malvada, severa, voluble, sorneguera; semblava que em volgués incitar a burlar-me’n per a després poder-se venjar de mi”, però “rere aquell rostre i aquella imatge hi vivia Déu, hi sojornava l’infinit, que aleshores, essent minyó, ja adorava i coneixia, sense noms, tan bé com més endavant, quan en diria Xiva, Vixnu, quan en diria Déu, vida, Brahman, Atman, era dona i era home, era sol i era lluna.” Siguin mostra aquestes ratlles de la bellesa del conte i la seva veu, i de l’encertada traducció de Joan Ferrarons editada per Angle Editorial, que celebra 25 anys i suma aquesta peça singular a la col·lecció El Far.

Aquest conte, fins ara inèdit en català, no es publicà fins al 1938, quan l’il·lustrador Peter Weiss, instal·lat a prop de la residència de Hesse a Montagnola, en feu una còpia manuscrita il·luminada amb miniatures a ploma per encàrrec seu, que la nostra edició reprodueix, mentre seguia amb espant l’ocupació nazi de Bohèmia. Diria més endavant que el contrast de lírica i guerra “ha entrat en una realitat interior indivisible”, una sensació que no es fa estranya a la nostra literatura.

La infantesa del bruixot
Hermann Hesse
Il·lustracions: Peter Weiss Traducció: Joan Ferrarons Editorial: Angle Barcelona, 2017 Pàgines: 144 Preu: 12 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.