“M’inspiro en els somnis i en el que veig o llegeixo”

Crec en les dues, no són incompatibles. M’inspiro més en la realitat, soc una persona molt pragmàtica i organitzada, però també m’inspiro en els somnis, en coses que veig, sento, llegeixo... Pot venir de tot arreu, de les grans coses i de les coses petites. Tenir un tipus d’inspiració no vol dir que no puguis trobar-ne en un altre.

La veritat és que és un personatge bastant directe i senzill. La inspiració que necessitava, la vaig trobar en el mateix guió. És una persona normal, amb qui es pot identificar el públic, que es troba davant d’una situació boja. És algú que aporta informació a la trama. Es tractava més aviat d’actuar a partir del que et dona altra gent i transmetre energia.

Realment volia que toqués de peus a terra. La història necessitava un personatge com aquest, realista. Representa la veu de la raó. M’hi vaig sentir còmoda perquè jo soc així. En certa manera, és com el meu personatge d’El caso Bourne, es passa tota la pel·lícula preguntant-se què està passant i per què. Jo m’assemblo a aquest tipus de personatges. Em vaig centrar en tocar tant de peus a terra com fos possible, a ser realista, una amiga sensata del personatge d’Elliot Cowan.

És una de les més difícils, però no la més difícil. Va ser esgotadora: tota l’estona plorant, amb molta energia, havia d’estar físicament molt tensa... A la nit em trobava realment cansada. Però al mateix temps era divertit. No és una cosa que facis gaire sovint, i és divertit de veure.

Sé que no té gaire sentit. Vaig fer una altra pel·lícula de terror que feia molta por, i vaig patir en veure-la. Puc disfrutar quan les faig, però soc de les persones que, quan després de veure-les van a dormir, pateixen. És una mica infantil, ho sé. M’agrada aquesta atmosfera especial que es crea en aquestes pel·lícules.

M’agraden sobretot els drames, tot i que també disfruto fent comèdies amb un humor senzill. M’agrada per exemple Els pares d’ella, vaig riure molt. La veritat és que m’agrada qualsevol pel·lícula de crispetes, però també les pel·lícules franceses dels anys setanta, Lawrence d’Aràbia, David Lean...

Jo rarament no em diverteixo quan rodo. Les de més pressupost que he fet són aquestes dues. El més difícil per mi és que costa molt parlar directament amb la gent. Si, per exemple, vols comentar alguna cosa del guió, has de parlar amb aquest productor, aquest guionista, aquell altre... Hi ha implicat un munt de gent. Però a part d’això, no hi ha tantes diferències. A cada pel·lícula hi ha el director, la càmera, l’actor... I es crida “Acció!” i tu saps què has de fer. Jo intento passar-m’ho bé i donar energia. La major part del temps resulta força divertit.

No puc fer gaires plans, faig de tot. Visc amb el meu marit i els meus fills petits a Los Angeles, i prefereixo treballar als Estats Units per estar més a prop de la família. Fa poc he treballat a Alabama amb Nicolas Cage, a Between worlds, i també escric i vull dirigir una pel·lícula, el proper estiu... Aquests són els meus plans, ja veurem. També m’agrada rodar a Alemanya, hi tinc la família i amics...

No m’hi sento còmode. No m’agrada que la gent em vegi i jo veure el públic. Tinc una sensació estranya, no m’atrau. M’agrada veure’n, però no estar sobre l’escenari.