Lletres

Cultura

Pèrdua i soledat

El jove autor alemany Benedict Wells publica una obra escrita des de l’experiència pròpia però defugint de fer un relat autobiogràfic

Va triar viure a Barcelona perquè “era l’única ciutat de la qual ningú em deia res dolent”

Benedict Wells (Munic, 1984) és el que promocionalment s’acostuma a qualificar d’“un jove valor de les lletres alemanyes”, però el seu bagatge literari i els reconeixements de prestigi fan d’aval d’aquesta afirmació. Wells ha alleugerit de densitat les lletres alemanyes però ho ha fet amb profunditat. Temes bàsics de la vida però amb una intel·ligència oberta. La seva darrera obra és Del final de la soledat (Les Hores, traducció de Ramon Farrés) que en castellà té el títol d’El fin de la soledad (Malpaso, traduïda per Beatriz Galán Echevarría). Tot i la similitud dels dos títols, Wells es queda amb el català. “S’apropa més a una paraula que fa referència al final que té un matís que no té traducció de l’alemany, explica Wells.

L’escriptor germànic va decidir als 19 anys que es dedicaria a l’escriptura, però defugint l’aprenentatge acadèmic. De dia, treballar i, de nit, es posava a escriure. “Trobava que, tot i que les meves vivències condicionaven el treball, em sentia una altra persona quan estava teclejant a l’ordinador.” Tot i així, trobem paral·lelismes entre la seva vida i els personatges Del final de la soledat: “Jo vaig estar en un internat perquè la mare estava malalta i el pare no es podia fer càrrec de mi per qüestions econòmiques; a la novel·la hi són perquè han perdut la família”, explica Wells, que fa un relat en diversos moments cronològics i en el qual l’amor té una significativa cabuda. Es declara un gran fan del darrer premi Nobel de literatura, Kazuo Ishiguro, i més proper a la literatura britànica que a la germànica. La seva trajectòria vital i professional, en no poder haver tingut suport econòmic de la família i en ser autodidacte, ha estat plena d’obstacles que anava superant. “Mai sabia si podria continuar, però cada pas que feia m’obria el camí cap al següent, tot i que sempre dubtava de la qualitat del meu treball.” Als 26 anys va decidir marxar del seu país. “Vaig anar a parar a Barcelona perquè era l’única ciutat de la qual mai ningú m’havia parlat malament”. Pensa que Munic és una ciutat avorrida i que Berlín, on viu, té molts punts en comú amb la capital catalana. Va viure prop del mercat de Sant Antoni del 2010 fins al 2013. S’enyora. “Més que trobar a faltar el sol, somio en el menjar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia