“Només a París s’homenatja un cantant com es va fer amb Hallyday”

Sí, això és autèntic. Jo tinc la gran sort de poder treballar en la que és la meva passió, i això no tothom pot dir-ho. És com casar-se amb la persona que realment t’agrada.

Una vegada, em sembla.

En general em queda un record meravellós, perquè és un gran luxe poder dir que he fet tantes coses durant tant de temps. Però no soc un home nostàlgic: disfruto més del present.

Fantàstic. Tinc molt bona relació amb tots ells, perquè veuen que jo soc un més d’ells. Jo he après molt al seu costat i això, sumat a tota la meva experiència, completa la meva carrera .

Ell és un punt i a part en la música. Amb la mà al cor, puc dir que ha estat el compositor més gran de la música en castellà durant el segle passat. És un músic simfònic amb una qualitat bestial, capaç de crear cançons amb melodies que es recordaran sempre. Però ara Manolo només vol descansar, així que jo m’haig de buscar la vida amb gent més jove. Ell es va quedar en aquelles èpoques i jo sempre estic mirant endavant.

De dues hores i mitja! Tot i que quan fa dues hores començo ja a dir que marxo... Crec que no poden dir de mi que sempre canto el mateix. Evidentment, mai no poden faltar Yo soy aquel, Qué sabe nadie, En carne viva o Digan lo que digan, però intento renovar sempre una mica el repertori.

No, perquè m’han donat moltes coses. M’encanta estrenar cançons, però també procuro que la gent surti contenta dels concerts, que no hi trobi a faltar res: és la meva obligació.

Sí, i crec que és important i necessari mantenir aquest respecte per la gent. No pots anar per la vida passant de tot. Em considero un etern debutant, mestre de res i aprenent de tot.

Sí, és el meu aniversari, però des de fa 14 anys també celebro el dia 1 d’abril, que va ser quan em van operar i vaig renéixer.

No, ja me les recordeu vosaltres [riu]. Per a mi l’important no són els anys, sinó que estic bé i funciono com un rellotge.

Sí, sobretot perquè al principi de la meva carrera gravava tres discos cada any: el normal, el de la pel·lícula de torn i un altre només per a Llatinoamèrica, amb cançons molt seves que aquí no es van escoltar. A partir dels anys vuitanta vaig treure un disc per any i, ara, cada any i mig. Ja n’estem preparant un altre.

Més aviat trist. Però també penso que la música és tan gran que acaba sortint per tots costats i a través de tots els mitjans, Spotify o el que sigui, perquè la música és necessària. I allà on hi hagi un camí nou, jo hi seré.

[Riu] Al museu que m’han muntat a Linares. N’estic molt content, perquè no és habitual que dediquin un museu a una persona viva i, per què no dir-ho, perquè per fer-ho em van deixar la casa ben neta i la meva dona està molt contenta [riu].

No, perquè només a París s’homenatja un cantant com es va fer amb Hallyday. A França, per la seva educació cultural i artística, un artista és un ésser especial, estimat en vida i encara més quan desapareix. Però no em queixo, simplement és la manera de ser de cada país, i en el meu no m’han faltat premis i reconeixements .