El cavaller o la poesia de la vida

Amb una bona versió de Ricard Vela, Angle edita El Bushido. El camí del samurai, clàssic fonamental d’Inazo Nitobe sobre l’essència i l’ànima del Japó, però també una lliçó de principis morals. En uns temps de falsaris, on el políticament correcte campa en la imbecil·litat de la gent educada en l’ambigüitat, valors com coratge, benevolència, honestedat, rectitud, cortesia, honor, lleialtat o autocontrol resulten tan anacrònics com els últims guerrers japonesos que es van suïcidar massivament abans de rendir-se als nord-americans. L’edició, en format de butxaca, de més de dues-centes pàgines, pot ser, així mateix, un complement ideal per als consumidors de manga, avui legió al nostre país.

En una molt divertida introducció, que Ricard Vela inicia amb el cèlebre himne xaró de Vicky Larraz del 1987 (“Bravo samurai / Enamórame / Desintégrame / Ven, lucha por mí”), el traductor apunta que no sap “si va ser primer la figura del samurai, el cinema de Kurosawa, les proeses bèl·liques dels Estats Units contra els pèrfids nipons, Karate Kid, les càmeres fotogràfiques o els dibuixos animats televisius (que tant podien adaptar un llibre d’un autor italià o suís com introduir-nos en els robots o els monstres autòctons), però el cas és que un arxipèlag de l’altra punta del món, amb una llengua complexa que només parlen ells i que havia quedat arrasat després de la Segona Guerra Mundial, s’estava convertint a poc a poc en una potència exportadora i influenciadora de primer ordre.”

Si coneixem el Japó per la seva gastronomia, la tecnologia, els automòbils o els dibuixants, caldria aprofundir en la seva gran història i en monuments com el Bushido, un sistema ètic, que hauria de ser més exportable que el sushi. El seu autor, Inazo Nitobe, va néixer a Morioka (Japó) el 1862. Pertanyia a una família de samurais i va aprendre diverses arts marcials. Va estudiar agricultura, dret i relacions internacionals en universitats del Japó i occidentals. Durant uns vint anys va ser professor de dret a Tòquio i Kyoto. El 1905 va publicar El Bushido, amb un èxit immediat a Occident. L’any 1920 va ser nomenat sotssecretari de la Societat de Nacions, on va defensar l’esperanto per superar les barreres lingüístiques i afavorir la pau. En els darrers anys de la seva vida va manifestar-se durament contra el creixent armamentisme del Japó. Va morir a Victoria (Canadà) el 1933 per les complicacions d’una pneumònia.

Ara tenim l’oportunitat de conversar amb aquest manual del mestre, els conceptes del qual no són gaire lluny del cristianisme no corrupte o de l’anarquisme iniciàtic, amb l’estel de Confuci ben a prop. Podria seria una bona idea que formés part de les lectures obligatòries escolars. Utòpic?